Pel que s’ha vist, era ingenu esperar que el Govern de Mariano Rajoy aprofités l’oportunitat que li brindava el debat del dia 8 al Congrés dels Diputats per canalitzar la qüestió catalana. El Rei ho havia suggerit en el seu discurs anual de desembre, l’únic que no li escriu el Govern de torn. El Tribunal Constitucional ho suggeria al març. Un debat parlamentari és una excel·lent ocasió per a la transacció. Et canvio aquesta pregunta per aquesta altra. O altres mil fórmules que als polítics se’ls ocorren quan volen.
El debat i el que ha passat després han mostrat que Rajoy, el seu Govern i el seu partit se senten molt còmodes interpretant el paper que representen en aquesta conjuntura: el de defensors de la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, davant algunes minories esgarriades que pretenen trencar-la. Per a un partit que pretén encarnar el nacionalisme espanyol conservador, un debat com aquest és un regal. Una altra cosa és el que pugui acabar passant a mitjà o llarg termini amb la qüestió catalana, si segueix com està. Però a sis o set setmanes d’unes eleccions, el llarg termini no compta.
El fet que al dia següent el PP donés a conèixer el nom del designat per encapçalar la seva candidatura per a les eleccions europees del 25 de maig va confirmar el que de totes maneres es podia concloure del desenvolupament del debat: la llarga i intensa sessió va ser concebuda per el Govern i el PP com el llançament del gran coet amb el qual comença tota bona campanya electoral. Una bona traca per cridar l’atenció del seu electorat. O per distreure’l d’altres coses que inevitablement han de tenir una mica escamats als seus votants, com l’incompliment de les alegres promeses en matèria econòmica amb que va arribar al Govern. O l’atur que no baixa. O els ecos, almenys, de l’escàndol del finançament irregular del PP.
El desenvolupament del debat va permetre comprovar, per si calia, que a l’altra banda, el de la coalició formada pel president català Artur Mas al voltant de la consulta, no s’esperava, ni demanava, cap negociació. És veritat que, com sol passar en les coalicions, cada membre va posar el seu accent particular. El que no obstant això, va marcar el to per tots va ser la vehement identificació entre la consulta a la ciutadania per a la qual es demanava la facultat al Congrés i el referèndum d’autodeterminació que va fer la diputada d’ERC, Marta Rovira, que és la secretària general del partit. Encara que, en els seus termes, això no era el que figurava en la proposta formal que es votava. Aquesta identificació de la consulta amb l’autodeterminació era el millor regal que en aquest debat podien esperar no només Rajoy i el PP, també Alfredo Pérez Rubalcaba i el PSOE.
Però no per esperada una derrota ho és menys. I un cert ambient d’impotència es detecta des del 8 d’abril entre la coalició pro-consulta. Sembla com si la materialització del no hagi estat interioritzada com que aquest serà també el final de tots els passos es vulgui donar per fer-la, sigui per la via que sigui. Per tant, el que es planteja és anar, de nou, a unes eleccions anticipades. No perquè li convinguin a Artur Mas i a CiU, òbviament, sinó perquè ara està més clar per a totes les parts que el camí que s’està recorrent no té sortida. O, millor dit, no té sortida airosa. Mai la va tenir i el que recull és el mateix que recollirà si segueix en ella .El moviment independentista pot seguir amb les seves campanyes, i és el que està fent. Però una altra cosa és un Govern. El Govern d’Artur Mas s’ha quedat sense programa, llevat de repetir la jugada es consideri com a tal.
Un dels agafadors que té a mà és, paradoxalment, el que ofereix el PSOE: renunciar a tota consulta a l’electorat català que es pugui identificar com referèndum d’autodeterminació, a canvi d’entrar de ple en una reforma constitucional del model territorial. El PP ja ha dit que no la vol, pel que en realitat no hi ha cas mentre la relació de forces parlamentària sigui la que és. Esperar que canviï porta a 2016, però l’expectativa d’un enfonsament electoral del PP que el converteixi en irrellevant és il·lusòria.
A més, no és només el PP. És que aquesta oferta no desperta interès a Catalunya perquè no entra en el que, a hores d’ara, és el moll del problema: les garanties de reconeixement nacional una vegada que s’ha instal·lat la idea que l’aconseguit el 1978 és avui insuficient. Per molt que dissimuli, no és un federalisme pensat per a Catalunya sinó perquè Andalusia ho accepti. És lògic i imprescindible que així sigui, és clar. Però un federalisme pensat per a Catalunya començaria per aquestes garanties. Si els socialistes volen oferir una sortida real a la qüestió catalana haurien d’entrar per aquí. Si aquesta via estigués oberta, fins i tot seria una taula de salvació per a Mas. Però està tancada.
