EspanyaPortada

Enric Company: Les dobles crisis d’Espanya

rajoyQuan una quarta part de la població activa està en atur i aquesta part inclou a la meitat dels joves en edat de treballar seria una insensatesa que el debat parlamentari sobre l’estat de la nació versés sobre altres qüestions. Hi ha alguna cosa pitjor que tenir sense horitzó laboral a la meitat de la generació de relleu? Aquest és actualment, per desgràcia, l’eix de la vida col·lectiva a Espanya. Un balanç desolador. L’economia està malalta i és una malaltia particularment insidiosa. Encara que l’atur és el nostre, de la nostra societat, està molt clar que la crisi econòmica que el provoca no és només nostra. Té vessants radicalment genuïnes, pròpies, locals, com el mal govern que en la dècada del 1990 va portar a inflar irresponsablement una bombolla immobiliària, a corrompre gairebé totes les caixes d’estalvis o a mantenir estúpidament alts els preus de l’energia, per exemple.

Però la crisi es va originar als Estats Units, es va estendre a Europa, va arribar a nombrosos bancs britànics, alemanys, francesos, etc i es va agreujar amb l’aplicació de receptes prescrites en instàncies internacionals que no persegueixen resoldre la crisi espanyola o europea sinó assegurar que l’entorn financer global pugui seguir dragant sense parar els interessos de totes les economies nacionals.

De manera que un bon debat sobre aquests assumptes i els que en deriven, com la devaluació interna i el desastre social que comporta, és inevitable i més aconsellable. Però és il·lusori tot un partit com el PP que té la direcció investigada per cobrar una part dels seus ingressos en negre i dedicar-ne més a cobrar comissions per tot tipus de decisions preses des de diferents àmbits de govern que controla, pugui aportar una altra cosa que més submissió a l’entorn financer i el consol que cada dia falta un dia menys per sortir de la crisi.

Qui pot creure que un Govern format per un partit en aquesta situació tindrà cura que aflori el 25% de l’economia submergida? No, el que de veritat l’interessa i l’ocupa ara mateix a aquesta direcció és salvar-se de la crema amb que els amenacen els múltiples incendis que els acorralen. Es diuen Gürtel, Bárcenas, etcètera.

Tot això no impedeix, però, que un debat parlamentari com el d’avui hagi ocupar també d’altres assumptes i, en particular, de l’altra crisi que l’agita des de fa quatre anys, la constitucional. L’econòmica no és l’única malaltia que pateix actualment Espanya. Dels 47 milions d’habitants de l’Estat espanyol hi ha a Catalunya al voltant de tres i mig que volen deixar de ser ciutadans d’aquest Estat. Això és el que indiquen una i altra vegada els sondejos d’opinió. Es diu ràpid, però si pensar-ho, estremeix. Hi ha 3,5 milions de persones que declaren sostenir que, si se’ls presenta l’ocasió, deixaran de ser ciutadans de l’Estat espanyol. Si això no és una crisi què ho és? És, si més no, una moció de censura total per a la política que en els últims anys s’ha seguit envers Catalunya.

Resulta que aquesta és, a més, una crisi anunciada. Expressa el sorgiment de la desafecció cap a Espanya advertit en el seu moment, el 2009, pel llavors president de la Generalitat, José Montilla, per al cas que s’imposés la política del PP per a Catalunya. La política dissenyada pels Trillo, Arenas, Sáez de Santamaría, etcètera, per segar a Zapatero l’herba sota els peus a Madrid, Andalusia i les Castelles, comptant amb la seva influència en el Tribunal Constitucional. Aquesta política va triomfar, el Tribunal Constitucional la va constitucionalitzar, el que s’havia pactat el 2006 pel Parlament amb les Corts i ratificat pels ciutadans de Catalunya va quedar el 2010 fora de la Constitució, i l’advertència de Montilla va començar a materialitzar-se.

El que tenim ara és que aquests 3,5 milions de ciutadans que volen ser-ho de Catalunya i no d’Espanya no arriben al 10% del total espanyol, però no són pocs i vénen a ser aproximadament la meitat de la població de Catalunya, que és bastant. I per si no no n’hi hagués prou, a més d’aquest 50% hi ha un altre 20% o 25%, més o menys, que està clarament a favor que es modifiqui l’actual estatus constitucional de Catalunya al sentit d’augmentar el seu autogovern.

La manera com el Govern de Rajoy ha afrontat aquesta crisi no és precisament brillant. Consisteix en pretendre que la fórmula per evitar que aquests 3,5 milions d’electors diguin que volen deixar de ser ciutadans de l’Estat espanyol per ser-ho d’un estat català sigui no preguntar. I ja està. Problema resolt. Arribats a aquest punt, seria lògic que en un debat general com el que avui comença al Congrés es busquessin fórmules per desencallar una situació que si segueix com va només pot tendir a empitjorar. Això de votar una altra vegada que el nacionalisme català és el dolent de la pel·lícula potser agradi a Rosa Díaz i els seus amics, però no resol res.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button