Raimon Obiols: L’apunt del dia/208 (Mandela, per exemple)

Mandela, per exemple

27 d’agost de 2023

No sabem com acabaran les negociacions per a conformar un nou govern a Madrid. L’única cosa que sembla evident (tret d’una improbable sorpresa monumental) és que Núñez Feijóo no tindrà una majoria per a ser investit. Els números no surten.

Més enllà d’aquesta constatació, allò que que acabi succeint en les properes setmanes és una incògnita. Dependrà  d’una sèrie de fets, grans o petits, lògics o aleatoris.  Alguns d’aquests factors venen del passat.  Altres potser s’estan congriant en aquests dies de retorn de vacances. Altres s’aniran produint en les properes setmanes o mesos. 

D’aquests factors, tenim a l’abast els que son de domini públic. Altres són coneguts només pels insiders: polítics, periodistes, o altra gent de mala fama, que usen el boca-orella, el telèfon o el watsap, a vegades  confonent realitat, il·lusions i rumors.  Altres factors son coneguts per nuclis encara més reduïts de persones, en els estats majors dels partits o altres  sancta sanctorum. 

Hi ha, per fi, altres fets que acabaran decidint-se en el cap de les poquíssimes persones que, en el cas que ens ocupa, tindran la darrera paraula. Són els líders que prendran les darreres decisions, les definitives. Els que decidiran, o bé que Pedro Sánchez sigui investit i pugui formar govern, o bé que tinguem d’anar a votar de nou, a finals d’any (prorrogant la imprevisibilitat).

“En temps de normalitat la política resulta previsible”, escrivia Ignacio Sánchez-Cuenca en un article de fa anys (“Líders errants”), però “en temps d’inestabilitat (…) els partits  i els seus líders fan coses inesperades. La política es torna caòtica (…) i el futur es presenta obert i impredictible”. Sembla escrit ara mateix.

Sánchez-Cuenca remarcava que en aquesta mena de situacions, de desenllaç imprevisible, la dimensió contingent de la política fa que la intervenció dels líders resulti decisiva i que tal cosa és realment molt atzarosa.

També es pot veure aquest problema des d’una altra perspectiva, que no és més reconfortant. Una característica que fa encara més inquietants aquesta mena de situacions és el fet que els  “líders errants” solen estar molt condicionats per allò que els economistes i politòlegs solen denominar la “path dependence”, la “dependència del camí”.  Els líders poden ser presoners de les seves trajectòries, de les decisions que han pres en el passat, de les coses que han dit o que han deixat  de dir, de les que han patit. A vegades no se’n poden deslliurar, fins i tot encara que sospitin que això els pot dur, i  pot dur als altres, pèssims resultats.  En aquests casos no sols es pot parlar de “líders errants” sinó de “líders encadenats”, presoners de la seva trajectòria. 

Molt sovint, la grandesa dels líders ha vingut precisament de la seva capacitat d’alliberar-se de la dependència del camí recorregut; de ser capaços de decidir amb valentia, no en funció del passat sinó en funció del futur. Nelson Mandela, per posar un gran exemple, no va ser un Prometeu encadenat. S’alliberà dues vegades del seu captiveri: quan sortí de la presó el 1990 (hi era des de 1962!); i quan, en les negociacions que van decidir el futur del seu país, va resoldre no ser presoner del record d’aquells 27 passats entre reixes.