Els grans debats electorals són els cara a cara entre dos candidats que es juguen la presidència en un plató de televisió. En la recent campanya nord-americana va haver-hi tres debats amb aquest format. Rajoy i Rubalcaba van tenir-ne un en les últimes eleccions legislatives. Aquí no n’hi haurà cap. Es pot argumentar que al mapa polític català no hi ha bipartidisme i, per tant, l’únic format possible és el que ahir es va veure. Un debat amb set candidats. Tots contra tots.
Això no vol dir, però, que la confrontació televisiva d’ahir no tingués interès. Era un envit molt seriós per a tots. I una oportunitat única per, si sortia bé, corregir o apuntalar les tendències, segons el cas. Artur Mas es balanceja a la vora del fracàs estrepitós que per a ell suposaria haver avançat dos anys les eleccions a la recerca d’una majoria absoluta i trobar-se que perd escons. O que es queda igual que estava en aquesta legislatura, amb 62 diputats, que és el que apunten els sondejos. Va posar la seva obstinació a presentar-se com una persona seriosa, moderada, raonable. Aquesta va ser la seva aposta, combatre la imatge de messies aventurer amb la qual corre el perill de ser identificat.
La pugna entre els representants dels partits que aspiren a la segona plaça en les eleccions de diumenge va oferir a canvi un foc granejat dels candidats d’ERC i PP, Oriol Junqueras i Alicia Sánchez Camacho, respectivament, contra Pere Navarro, el líder del PSC al qual aspiren a desplaçar. Navarro, que porta menys d’un any com a primer secretari del PSC i no ha estat diputat en la legislatura que ha acabat, tenia ahir la seva primera gran oportunitat de debatre davant d’una gran audiència directament amb Mas, de defensar el qüestionat paper del seu partit com principal alternativa a CiU. Es va presentar com un polític positiu, serè, dialogant i propositiu. Es va mostrar sòlid i va fugir de la demagògia de la qual no van saber prescindir altres participants en el debat.
Com una perla digna de figurar en els annals històrics va quedar la idea llançada per Junqueras per anar celebrant referèndums periòdics sobre l’entrada i sortida de Catalunya a Espanya. Per sortir, com ara pretén el seu partit. O per tornar a entrar, quan estigui fora, si resultés que la nova situació no fos del gust d’una part significativa de l’electorat. Però no va ser l’única. El format a set facilita situacions molt asimètriques, com que líders de partits amb responsabilitats de govern debatin amb aspirants que, com Alfons López Tena, utilitzen qualsevol argument per ficar una i altra vegada eslògans de l’estil “Espanya ens roba”. López Tena va demostrar ser un hàbil polemista, com Albert Rivera, de Ciutadans.
I així va ser com el que va poder ser un debat de tots contra Artur Mas, el candidat al qual els sondejos auguren una àmplia victòria, va mostrar que els que el secunden en la seva aposta per la independència, Junqueras i López Tena, es convertien en els amics que menys li convenien, els que anul·laven una i altra vegada el to seriós, moderat, raonable que havia escollit per defensar l’opció sobiranista.
