La triple aliança de les esquerres catalanes es va fer el 2003 contra l’opinió de molts publicistes i analistes polítics, inclosos no pocs progressistes. En els primers dies després d’aquelles eleccions es va veure que una part d’ells preferien la formació d’un Govern CiU-ERC-fins i tot es va llançar un manifest amb aquest objectiu-mentre que una altra part s’inclinava per un Govern CiU-PSC, la sociovergència. Gairebé cap, per no dir cap, va advocar en favor del pacte d’esquerres. Quan, però, es va signar l’aliança, el Pacte del Tinell, alguns d’ells la van assumir. Altres van fer el cor fort, encara que molt aviat van començar a criticar-en els diaris i a parlar per ràdio i televisió en contra d’ella i del Govern que va donar vida. El més freqüent va ser que en comptes d’atacar en bloc ho fessin per parts. Hi havia tres dianes per triar. Avui contra Carod, demà contra Milà, passat demà contra Rañé. Ara contra Iniciativa-Verds, després contra Esquerra, de tant en tant contra el PSC, i així alternativament. Com concentraven el foc sobre un, podia semblar que no atacaven al Govern com a tal. En la segona legislatura, amb el sobrevingut José Montilla com a president, es va obrir ja foc a discreció.
Ara estem en una altra fase, és clar. Entre alguns soi disant progressistes que s’han dedicat a desprestigiar sense pietat l’aliança de les esquerres s’ha posat de moda argumentar que potser va estar justificada en la primera legislatura, per ser la que va estrenar l’alternança. Però en la segona, ja no. Del segon tripartit no només prediquen que ha estat perniciós, sinó que no estava justificat, per a res. No només hauria comès múltiples errors, sinó que la seva mateixa existència hauria estat un error polític.
El que hi ha sota d’aquesta argumentació és la idea que l’esquerra no ha de governar mai i, si ho fa, és que hi ha una greu equivocació pel mig. És la convicció que la governació d’un país li correspon per dret natural a la dreta. La idea que governar és una tasca massa seriosa, complexa i transcendent com per deixar-la en mans dels partits dels treballadors, empleats i menestrals ve de lluny i està interioritzada en bona part de les classes populars. Les classes altes prediquen que el bon ordre social i polític és que a elles els correspon la direcció dels assumptes públics, del país, i a les classes subalternes els toca acceptar aquesta situació i, si de cas, col.laborar. Així de senzill. El 2006 això significava que CiU havia de governar i o bé ERC o bé PSC havien d’assumir la seva condició de forces subalternes. Tant donava que existís una majoria electoral d’esquerres, amb la seva corresponent expressió parlamentària. S’havien d’anteposar altres possibles aliances entre les parts de l’esquerra que acceptessin la primacia de la dreta i la dreta. Això abans que atrevir-se a quallar la majoria d’esquerres en un Govern.
Doncs bé, el que hem viscut a Catalunya en l’etapa del Govern de Montilla, la del segon tripartit, ha estat el destapi total com adversaris de la majoria d’esquerres dels que a la primera van viure empesos a acceptar-ho. I han guanyat.
Tot això concorda amb l’afirmació d’Artur Mas durant la campanya electoral segons la qual les passades eleccions al Parlament no eren una confrontació entre dretes i esquerres, sinó una altra cosa. Només es tractava, segons deia, de tornar al bon ordre de les coses, de recuperar la normalitat, corregir l’error. La bona gent d’esquerres que, creient-lo enmig del rebombori de desqualificacions del tripartit, aquest error en si mateix, proferides al final fins i tot per alguns dels integrants del mateix Govern, va deixar el dia 28 de votar al partit socialista, a ERC o ICV va descobrir aquella nit de novembre que s’havia aixecat al matí en un país amb una majoria d’esquerres al Parlament però s’aniria a dormir amb una de dretes.
Vaja amb l’Artur Mas, va aconseguir que li creguessin. S’ha acabat l’error. I el que ha quedat és una majoria de dretes.
Completant l’estratègia de la dreta durant els governs d’esquerra s’ha de denunciar la complicitat dels mitjans que van alimentar des del primer dia la desqualificació del tripartit.
JMBalcells