Pot ser que la creació d’una plataforma electoral encapçalada per Artur Mas en què el seu partit s’unís a exponents del moviment sobiranista que li han donat suport a la batalla del 9-N servís perquè Convergència s’estalviés la patacada que els sondejos li auguren. Podria ser. Es tractaria de capitalitzar electoralment la mobilització dels últims dos anys culminada en l’estranya jornada el 9-N, diuen els seus promotors. Una operació destinada a dotar d’un lideratge únic i un programa comú a l’independentisme català. Potser si. Però, per què acceptarien això els partits com Esquerra, Iniciativa o la CUP, que han aportat l’activisme de les seves bases i el seu corresponent crèdit polític a aquestes organitzacions socials en els últims quatre anys?
La realitat estricta és que les organitzacions socials independentistes, en particular l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, d’on haurien de sorgir bona part dels components de la plataforma de Mas, estan integrades per activistes no afiliats a partits, però també en bona mesura per simpatitzants, exafiliats i, és clar, militants de la pròpia Convergència, d’Esquerra, Iniciativa, la CUP, etcètera, i les seves respectives zones d’influència social, política i electoral. No es tracta d’universos separats. Tot el contrari. Hi ha una espessa imbricació entre tots dos mentre competeixen per la direcció del procés.
De manera que la plataforma Mas, el Partit del President com li diuen algunes veus, valdria, potser sí, per salvar una Convergència desestabilitzada pels escàndols dels Pujol i per la deriva que la separa inexorablement d’Unió Democràtica i dels segments no independentistes del seu electorat. I de la caiguda lliure electoral que els augura a tots els partits que a partir de 2008 han executat des dels governs de l’austericidi exigit per la troica. Però per descomptat aquesta no és l’expectativa d’Esquerra, ni la d’Iniciativa, ni la de la CUP. Ben mirat, és dubtós que a l’ANC li pugui interessar participar a la plataforma presidencial si rebutgen fer-ho aquests tres partits que fins ara han acompanyat Mas en la batalla pel dret a decidir.
Les direccions dels partits de l’esquerra ja ho han anunciat. No els interessa aquesta opció. El caràcter virtual de l’estranya jornada del 9-N va tenir entre altres conseqüències la de posar fi a una etapa d’unitat d’acció del món polític sobiranista. El que ve ara no se sap què serà i sembla que avui mateix Artur Mas assenyalar les noves fites en el camí a seguir pels qui, com ell, segueixen somiant amb un referèndum d’autodeterminació nacional. Ja ho va dir, el president, després del referèndum simbòlic: ara toca perseguir la consulta definitiva.
Però en la nova etapa, per una simple exigència del calendari, cada dia cobren més i més importància les expectatives preelectorals de cadascú. Els últims sondejos sobre intenció de vot indiquen que a Catalunya s’està produint la suma de les dues dinàmiques rupturistes en curs, la socioeconòmica i la nacional. El publicat per El Periódico de Catalunya apunta, en conjunt, una doble correlació de forces que dibuixen un escenari molt interessant i complex si ara se celebressin eleccions.
Seguiria havent-hi, com en l’actual composició del Parlament, una contundent majoria sobiranista formada per Convergència, Esquerra, Iniciativa i la CUP. Però, a la vegada, sorgeix amb força, clarament, l’altre aspecte que el avassallador protagonisme del plet nacional oculta o dissimula. I és que el conjunt de les esquerres seria clarament majoritari en l’hipotètic Parlament català configurat a partir d’uns resultats com els apuntats per aquest sondeig.
Els escons previstos en ell per Esquerra, Podem, el PSC, Iniciativa i la CUP podrien formar una àmplia majoria parlamentària. Sumant la part baixa de la forquilla arribarien als 73 diputats, cinc per sobre de la majoria absoluta. Es confirmaria la tendència iniciada a les eleccions europees de fa mig any segons la qual un partit nounat, Podem, i un altre gairebé marginal fins ara, Ciutadans, es convertirien en actors centrals, a costa dels altres però sobretot l’enfonsament del PP i el PSC i d’un retrocés de CiU i ICV–EUiA. Cobra rellevància una incògnita: seran Podem i Ciutadans partits aptes per barrejar-se amb altres, per formar aliances i governs?
Les dades indiquen l’existència de dos majories de diferent composició per als dos processos polítics simultanis però diferents que es solapen actualment a la societat catalana. Un part de Catalunya somia amb l’autodeterminació i una part de Catalunya somia amb lliurar-se del dogal del neoliberalisme que li ha imposat les polítiques d’austeritat. La política que retalla els salaris, congela les pensions, facilita l’acomiadament dels treballadors i descapitalitza poc a poc però sense pausa la sanitat i l’escola públiques. Ambdues parts de Catalunya tenen força suficient com per configurar un parlament d’acord amb els seus interessos i els seus somnis .Els únics que ara mateix ni sumats formarien majoria parlamentària, segons indiquen aquests sondejos, són els que sostenen als actuals governs, els diputats que aconseguirien Convergència i el PP. Ni de lluny. Estan en minoria en la societat catalana.
