Després de dos anys de cimeres d’urgència, un té el sentiment de poder començar a relaxar-se una mica a Europa: l’especulació s’ha calmat en els mercats financers; la imposició d’un pla d’ajuda ha estat finalment aprovat per Grècia després de nombroses peripècies; i hi ha dos nous tractats en procés de ratificació per corregir els defectes en l’arquitectura de la zona de l’euro. Amb tota probabilitat, aquest respir només serà temporal, perquè, els problemes segueixen sent greus i els recursos previstos inadequats.
El pes de l’austeritat
Si l’especulació s’ha calmat una mica sobre el deute públic, es deu principalment a que el Banc Central Europeu (BCE) ha injectat centenars de milers de milions d’euros a l’economia. Una acció benvinguda, però que comporta malgrat tot alguns inconvenients: proporcionant grans quantitats de diners a preus molt baixos, el BCE premia als bancs que, per les seves imprudències anteriors, han sumit a Europa en crisi. Una política que pot dificultar la reestructuració necessària del sector.
D’altra banda, aquesta acció està fortament contrarestada per l’austeritat fiscal massiva portada a terme per tots els Estats europeus, a la vegada. Aquesta austeritat ha situat a Europa en recessió a finals de 2011. També ha fet augmentar la desocupació, que actualment supera els màxims arran del col·lapse de Lehman Brothers. Fins i tot ha batut els registres establerts en la dècada de 1990. I per empitjorar les coses, aquestes polítiques d’austeritat també obstaculitzen la consolidació fiscal, limitant els ingressos del govern. Un tema particularment sensible a Portugal, que amenaça amb convertir-se en una segona Grècia.
D’altra banda, aquestes polítiques augmenten en gran mesura les tensions socials i polítiques. En aquest sentit, el pla d’ajuda a Grècia sembla particularment fràgil en tant que l’hostilitat a les mesures que conté semblen profundes i els supòsits econòmics en què es basen són irrealistes. El cas doncs està lluny d’acabar.
Finalment, la part de la reforma de l’arquitectura de la zona euro, l’establiment d’un Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MES) permanent és de ben segur una bona cosa. Les preguntes romanen però per la seva insuficient capacitat. A més, la seva governança, purament intergovernamental, posa i posarà en un futur problemes seriosos en termes de democràcia i transparència. Pel que fa al nou tractat sobre l’estabilitat, la coordinació i la governança (TSCG), el desastre imposat per Angela Merkel i Nicolas Sarkozy, no permet cap avenç en assumptes crucials com l’harmonització de la política fiscal i industrial. La camisa de força que s’imposa a les polítiques nacionals pressupostaries creen el risc addicional de paralitzar la política econòmica a Europa. Aquest tractat no permetrà el salt tan esperat en la governança de la zona de l’euro, que li faci retrobar de forma duradora el camí pel desenvolupament econòmic i social. Una altra oportunitat perduda.
Un comentari