Els morts ressusciten de sobte i els més vius adverteixen, sobtadament, el soroll de les pales prestes a enterrar. Fa unes setmanes, un agònic Artur Mas semblava patir les últimes raneres davant l’imparable ascens d’ERC i la pressió de l’ANC. Però va arribar el miracle del 9-N i Mas ha resultat ser un mort molt viu. Res de nou en la trajectòria del líder nacionalista, que porta sentenciat des de la travessia del desert del tripartit, on eren legions els que vaticinaven la definitiva defunció de CiU. Amb tenacitat i enginy -meditat o improvisat- ha arribat fins aquí amb l’energia renovada del ressuscitat. Fins quan? Impossible de preveure. La corrupció que acorrala la Convergència de Pujol és la seva particular espasa de Dàmocles.
Tot va massa ràpid per a les elucubracions, i en aquestes anades i vingudes del cel (o l’infern) a la terra qualsevol ensopegada pot col·locar al personatge amb un peu a la sepultura. Junqueras no va ser hàbil en la seva gestió del nou 9-N, probablement tampoc ho està sent a enrocar-se en la DUI, i ara l’home cridat a prendre el relleu de la presidència ha començat a perdre l’alè. És possible que Mas sàpiga aglutinar tots els sobiranistes que no tenen tanta pressa iDavid Fernàndez -l’home que mai va abandonar la consulta- reculli el vot més radical? Mentrestant, Rajoy desperta momentàniament del seu estat catalèptic per anunciar que segueix inert.
Article publicat a El Periódico
