Raimon Obiols: L’apunt del dia/224 (12 de setembre: el panorama)
12 de setembre: el panorama
12 de setembre de 2023
Aquest podria ser un resum del panorama, l’endemà de la Diada.
1/ A Barcelona, amb tot el respecte pels manifestants de bona voluntat, ahir hi va haver una mica més de coreografia, divisió i gesticulació que l’any passat. Una mica més de ball de xifres sobre els assistents (com sempre ben acomboiats coreogràficament): «desenes de milers», resol sensatament el diari Ara. Una mica més de dispersió (entre ERC I Junts, entre l’ANC i Òmnium); i i una mica més de retòrica (Aragonès: «qui negocia en nom de Catalunya és el Govern»; Borràs: «La gent no demana investidura, demana indepèndencia»; Feliu: «Independència o res! Independència o eleccions!», etc.).
2/ Tot plegat no pot ocultar el fet que la gran majoria del poble de Catalunya, la que s’expressà nítidament en el vot del passat 23 de juliol, havia estat prèviament exclosa pels coreògrafs. No és balder recordar que, quan el poble va parlar, el PSC va obtenir 1.221.335 vots, i Sumar Comuns 497.617.
3/ A Madrid, Núñez Feijóo serà candidat a la investidura el pròxim 26 de setembre. Tret d’una gran sorpresa, no obtindrà els vots necessaris. Els pactes amb Vox, a set comunitats autònomes i a molts ajuntaments, fan impensable, fins on arriba la vista, cap reedició d’algun tipus d’acord del PP amb els nacionalistes bascs o catalans. Aquesta impossibilitat d’eventuals «Majestics», és una llosa al coll de Núñez Feijóo. Pot induir el PP a polítiques cada vegada més exasperades, o bé a un viratge estratègic. Em sembla que a Núñez Feijóo no li sortirà bé ni una cosa ni l’altra.
4/ Després hi haurà, previsiblement, el debat d’investidura de Pedro Sánchez, el mes d’octubre. Aleshores, la majoria dependrà no sols del manteniment dels suports de la passada legislatura, sinó també del vot de Junts. Tot i haver perdut molts vots el passat 23 de juliol (va baixar de 530.000 a 389.000), Junts va guanyar la «grossa». Fortuitament, de retruc, va obtenir la possibilitat de decantar o impedir una majoria al Congrés dels diputats. La fortuna li adjudicà aquest «dret a decidir». Va ser, en expressió de Lluís Foix, la «paradoxa inesperada» per la qual «el govern dʻEspanya depèn de la voluntat dʻun expresident de la Generalitat, eurodiputat, demandat per la Justícia espanyola i partidari de la independència de Catalunya».
5/ Els interlocutors de Puigdemont tractaran d’arribar a uns acords, dins dels límits que estableix la Constitució, i d’allò que és políticament assumible. Els esgarips i escarafalls («Se rompe España» o, a la inversa, «ens han traït»). estan assegurats; sens dubte pujaran de to i de volum. És un moment de risc elevat, que exigirà cap fred i bona política. És, al mateix temps, una gran oportunitat.
6/ No faig pronòstics. En una bona entrevista de Pep Martí a l’historiador Joaquim Albareda, aquest ha dit: «Crec que si hi ha algun polític que té capacitat per aconseguir acords històrics és Pedro Sánchez, perquè té una audàcia que no ha tingut cap altre dirigent socialista». És cert. Però a l’altra banda hi ha d’haver intel·ligència i audàcia. No sé si hi serà. La història de la política catalana és massa plena de trets al peu.
P. S.- S’ha de llegir l’article d’Ivan Redondo d’aquesta setmana: «Si es torna a votar el 14 de gener del 2024, el dia 15 –no ho dubtin– no hi haurà amnistia. La claredat sobre aquest punt pot ajudar aquestes setmanes. El ‘slot’ de l’amnistia és avui, aquí i ara. Els nous comicis tindrien dos efectes directes: 1) o un govern PP+Vox o 2) un executiu de gran coalició o gran cohabitació. L’aritmètica és la que és. I convé que ningú no s’enganyi: la repetició electoral impossibilitarà l’amnistia i debilitarà la majoria plurinacional».
