“El procés no s’atura”, va dir ahir el conseller Homs. Però unes hores abans, el seu rival i, no obstant això, company de viatge, Oriol Junqueras havia dit a Jordi Basté: “Arribarem a on puguem”. La frase destil·lava el tremp característic de Junqueras: certa dificultat emocional per acomodar il·lusió i realitat. Junqueras ha rebut crítiques per ser tan transparent de cor. La seva estampa vacil·la des que, en una entrevista amb Mònica Terribas, gairebé trenca a plorar perquè, tot i la insistència de la periodista, ell no sabia vincular de manera clara i precisa el discurs del desig i les receptes polítiques que permeten assolir-lo. Paral·lelament, va quedar atrapat en la habilíssima teranyina que ha desplegant entorn seu el debilitat però astut partit de Mas i Homs. Convergència no pot estar més en la corda fluixa: amb el fundador i tota la seva família penant en un reality; amb una governació empantanegada a les agòniques comptes de la crisi; amb els pressupostos virtuals; amb la pressió mediàtica, judicial i política de Madrid, que no cessa; amb l’insomne plet matrimonial amb Unió.
I, no obstant això, Convergència navega amb vela italiana, aferrant-se a l’ambigüitat del seu rumb i convertint la franquesa de Junqueras en una dificultat, per tal que bramula en la ment dels votants aquella idea de Maquiavel: “on hi ha una gran voluntat, les dificultats sobren”. La idea que les dificultats les ha causat ERC ha quallat, però no, naturalment, en benefici del Procés, sinó en benefici de CiU que, castigada per tants factors, cueja malgrat tot, empetitida, sí, però a la part alta de les enquestes.
És obvi que algun ja sabia abans de començar que, com també deia Maquiavel, “la naturalesa del poble és voluble: és fàcil persuadir-lo d’una idea, però és difícil fixar-lo en la persuasió”. La majoria de la gent que ahir estava il·lusionada, ara bascula entre la decepció i desconcert. CDC, però, sobreviu al mar preelectoral amb gran exhibició de veterania, mentre el seu aliat (Junqueras) expressa amb cor de vidre la incertesa. Aquesta mixtura d’astúcia i desconcert, quin resultat donarà? El pitjor que podria passar és que els milions de catalans somiadors tornin al pantà de l’emprenyament, de la irritació. Catalunya no es pot permetre el luxe de viure sempre sentimentalment estressada. La satisfacció mefistofèlica dels que estaven en contra del procés veient com desemboca en un pantà tampoc és recomanable. El pensament negatiu mai és bona companyia i, d’altra banda, no hi ha ara mateix cap partit (sigui a Catalunya, sigui a Espanya) en condicions d’oferir seguretats i il·lusions factibles. Si les il·lusions catalanes eren d’arrel il·lusa, no ho són menys les de canvi i renovació que abanderen els nous: C’s i Podem. No hi haurà renovació a Espanya sense reconeixement de la seva complexitat interna. Com a màxim hi haurà canvi de cromos. Un canvi que també és portador del virus de la decepció.
