Raimon Obiols: L’apunt del dia/149 (El que hem d’evitar, 3: La ventada)

El que hem d’evitar, 3: La ventada

16 de juny de 2023

Dir que a Europa hi ha una ventada conservadora no es cridar el mal temps. És assenyalar un fenomen que salta als ulls. Si es tracta d’una ratxa o d’un vendaval, ja es veurà. Aturar-l’ho seria convenient, i en part depèn de nosaltres. Viktor Orbán  acaba de rebre Abascal a Budapest.   L’ha ungit,  i ha celebrat que, amb els «excel·lents resultats» de Vox,  la «Reconquista» ha començat a Espanya. Seria fantàstic que els resultats del 23 de juliol ho desmentissin.  

No es pot atribuir aquesta ventada europea a una sola causa. Es tracta d’una combinació de factors i de contingències. Sens dubte el fenomen migratori hi juga un paper de primer ordre, i també els conflictes culturals.  

A les últimes eleccions sueques i italianes, la dreta radical ha obtingut victòries importants i en  part s‘expliquen per aquests motius. A Itàlia, la dreta radical ha entrat al govern, i Giorgia Meloni, fundadora i líder dels Fratelli d’Italia, és primera ministra. Els Demòcrates de Suècia, per la seva banda, s’han convertir en el primer partit de la dreta. No han entrat al govern, però marquen la pauta en les polítiques d’immigració i de «llei i ordre», els temes del seu èxit electoral. El seu líder, Jimmie Åkesson,  contraposa els valors suecs a les creences dels musulmans, que, afirma, «tendeixen a tenir valors que no associem a la societat moderna (…) és difícil que els altres suecs els considerin suecs».

A França,  Marine Le Pen, líder del Rassemblement National és ara la figura política més valorada, mentre que la popularitat del president Macron ha caigut sensiblement. El partit Alternativa per Alemanya (Alternativ für Deutschland)  guanya en les enquestes als Verds (que formen part de la coalició de govern) i en algunes empata amb el Partit Socialdemòcrata (que lidera la coalició). L’AfD ha fet un gir a la dreta sota la influència de Björn Höcke, un professor d’història que lidera la organització de Turíngia del partit. Höcke diu que cal fer un “gir de 180 graus” en la manera en què Alemanya mira el seu passat, i utilitza habitualment expressions com “degenerat” o “victòria total“, que recorden el lèxic del període nazi. A Grècia, el partit de centredreta Nova Democràcia va guanyar les últimes eleccions, però no va aconseguir la majoria. Un efecte immediat ha estat l’enduriment de les polítiques d’immigració.  

Aquestes dretes tenen coincidències i vincles amb el trumpisme nord-americà i amb els governs populistes d’Hongria i Polònia. A Polònia hi haurà eleccions generals a la tardor, i el PIS té a les enquestes  una clara avantatge  sobre la Coalició Cívica (liberal-centrista). A Hongria, el Fidesz del primer ministre Viktor Orbán està clarament per sobre de la Coalició Democràtica d’esquerra.

Les polítiques d’aquestes dretes radicals depenen de les característiques de cada país, però en alguns punts solen coincidir: nacionalisme, eurofòbia, hostilitat a la immigració, suport als valors més tradicionals, execració dels fenomens «woke», demanda d’autoritat i ma dura. 

Orbán pretenia exercir un lideratge d’aquestes dretes radicals europees, però les diferències de posició davant la guerra d’Ucraïna ho han impedit. De tota manera, segueix essent un referent, també a Espanya. Ho acaba de dir el líder valencià de Vox, Carlos Flores: “El gobierno de Orbán es un referente”.

Ultra la immigració, les «guerres culturals» tenen també un paper predominant. Escrivia fa uns mesos Daniel Innerarity a El País: “La confrontació politica es juga avui  bàsicament en el terreny dels  afectes. Les narratives dominants no son tant teories com aspiracions emocionals. En aquest espai sembla estar triomfant el relat segons el qual l’esquerra és moralista, prohibicionista, ens vol infeliços, mentre la dreta ens deixaria gaudir fent allò que vulguem”. És, efectivament, el missatge de la dreta populista (l’estil  “pandillero” de la presidenta de la Comunitat de Madrid, per exemple).

Però no és la “narrativa” principal de la dreta. Aquesta consisteix, principalment, a atribuir a l’esquerra la degradació dels costums.
Quan els canvis socials i culturals son grans i ràpids, les pors, convulsions i reaccions es multipliquen (la síndrome del «on anirem a parar?»). Aquestes emocions, les dretes les exploten  a fons, amb excel·lents resultats. Una part de les esquerres no és conscient de la gravetat d’aquesta qüestió. I una part dels liberals reacciona de manera bastant idiota. A Suècia, per exemple, el líder del Partit Liberal d’Estocolm acaba de fer campanya a les xarxes disfressat de drag queen. Cui prodest? Qui se’n beneficia?