Escric aquest article pensant en Pere Navarro, amb ganes de felicitar-lo i d’ajudar-lo. Penso que en prendre el comandament del PSC té la voluntat, i espero que el seu entorn li doni l’oportunitat, de definir una nova estratègia per recuperar el paper que el PSC ha jugat i hauria de tornar a jugar a la política catalana i espanyola. Si no ho aconsegueix, serà un fracàs per a ell i per al partit, i una mala notícia per a Catalunya, que necessita un PSC. El país necessita un partit d’ampli espectre des del centre cap a l’esquerra, que per la seva grandària permeti ser l’eix de governs progressistes (el paper que CDC fa en l’espai conservador) i que per tant faci possible les alternances sense traumes. Un esquema asimètric, amb un gran partit a la dreta i molts petits a l’esquerra, és un esquema que porta o l’immobilisme o la inestabilitat.
Aquesta nova estratègia s’ha de dibuixar sobre dos eixos: progressisme-conservadorisme i catalanisme-espanyolisme. El PSC ha de tornar a esdevenir el gran partit català que aculli i representi els progressistes no radicals i als catalanistes no sobiranistes, és a dir a aquesta gran classe mitjana que vol més justícia però sense revolució, i que se sent catalana i defensa Catalunya, sense necessitat de caure en l’antiespanyolisme radical. Vull referir-me avui sobretot al primer dels dos eixos esmentats.
L’espectre dreta-esquerra no és un concepte antiquat, encara que alguns ho pretenguin, igual que intenten imposar el pensament únic. No ho és perquè, encara que durant els últims 30 anys hem crescut molt en renda, també hem crescut en desigualtat. Sé que, situats en un nivell més alt, les desigualtats són menys dramàtiques. Però no són menys reals, i la crisi les ha posat de manifest. L’objectiu final de la política ha de seguir sent el benestar dels ciutadans. Però aquest benestar, a més de no eliminar la llibertat, ha de ser equitatiu i sostenible.
L’equitat, és a dir la disminució de les desigualtats a través sobretot de la redistribució, segueix sent un objectiu del progressisme. El contrari a l’equitat és més desregulació (més llibertat en els mercats) i menys redistribució (menys impostos i retallada de serveis públics). Davant d’altres intents fallits (comunisme) o ara en crisi (neoliberalisme), el nucli del pensament socialdemòcrata consisteix a assegurar la llibertat política (democràcia), preservar la llibertat econòmica (mercat lliure), posar límit als seus abusos (regulació), i redistribuir una part de les rendes (Estat del Benestar finançat amb impostos progressius). Crec que en aquesta línia s’hauria de definir molt clarament el futur del PSC. La paraula “socialdemocràcia” i sobretot els seus principis, revisats per l’inici del segle XXI, haurien de ser la seva bandera.
Però el benestar col·lectiu no depèn només de l’equitat. A més, necessita ser sostenible, és a dir ha d’evitar qualsevol deriva que el posi en perill per les properes generacions. La sostenibilitat s’ha interpretat equivocadament aquests últims anys, confonent-la amb l’ecologia, com sostenibilitat mediambiental. Encara que necessària, no n’hi ha prou. La insostenibilitat pot ser també conseqüència de la manca de finançament. No hi ha sostenibilitat sense una economia que augmenti contínuament la seva productivitat i un sistema fiscal que permeti disposar dels ingressos públics suficients per finançar els serveis de l’Estat del Benestar. Al costat de la insistència en l’equitat, el PSC ha d’incorporar l’exigència per la sostenibilitat econòmica, acceptant la indexació dels salaris no solament a la inflació sinó també a la productivitat, i rebutjant el finançament dels serveis públics a través del dèficit, és dir incorporant amb valentia els necessaris augments d’impostos o de taxes, tant en un cas com en l’altre amb modificacions que augmentin la seva progressivitat.
Benestar com a objectiu, equitat i sostenibilitat com a principis, al costat d’una nova i contundent redefinició del seu catalanisme, haurien de permetre una formulació en què se sentissin còmodes i s’identifiquessin gran quantitat de ciutadans avui desorientats o desil·lusionats pels últims anys del PSC, i que l’hi han dit ben clar a través de tres eleccions. Hi ha molta gent a Catalunya esperant aquest nou PSC.
