Francesc Trillas: Una Espanya sense el PSOE? Una Europa sense partits socialdemòcrates?
Quan em vaig afiliar a les Joventuts Socialistes a l’estiu de 1982 em van explicar històries de congressos d’enfrontament, de delegats que arribaven a l’alba per fer-se amb la taula de credencials, de baralles per els panys dels despatxos. Això eren històries com les que ens explicaven les àvies sobre la fam i els bombardejos de la guerra civil, una cosa real però impensable per a les noves generacions. En la meva vida com afiliat, incloent una fase com apparatxik juvenil, he viscut sota el supòsit que a cavall del segle XX i el XXI, després de l’escolarització massiva i l’entrada a Europa, la política democràtica seria un espai on la discrepància era normal, però les coses es resolien civilitzadament. Les notícies de 24 hores i Internet i la proliferació dels viatges a l’estranger, havien de fer que aquestes derives fossin més impensables encara pel risc de passar vergonya i fer el ridícul més espantós. Doncs resulta que estava equivocat. Els enfrontaments caïnites sembla que estaven aquí latents, i en les útlimes hores l’exposició pública, tuiteada i televisada no només no ha estat un obstacle, sinó que sembla que ha servit perquè molts se sumin entusiastes al festival. Dir que mai havíem d’haver arribat fins aquí és inútil ara. El que veiem és l’expressió espanyola de la crisi de la socialdemocràcia europea. Nosaltres coneixem als personatges d’aquí, a aquests buròcrates Pradas i Luena als qui només els falta un ganivet a la boca a un i un xumet a l’altre perquè responguin a l’estereotip. En altres països els detalls seran uns altres. Si s’enfonsa la socialdemocràcia queda la dreta nacional-populista contra l’esquerra nacional-populista, amb matisos de més o menys civilització segons l’experiència del passat recent o la qualitat de l’educació al país, entre altres factors. Si s’enfonsa la socialdemocràcia, l’única esperança és que les forces enfrontades es neutralitzin, per no anar a pitjor. Però tot és susceptible d’empitjorar. Si mentrestant algú (no si us plau, no busco un altre-a líder- suposadament carismàtic-a o fotogènic-a, sinó algun tipus d’operació col·lectiva) pogués frenar aquesta deriva, sense transitar del clientelisme al populisme, per favor que compti amb mi.
