El descens en la prima de risc d’Espanya -i d’Itàlia, Portugal, França, etcètera- no ha estat causat per la política econòmica seguida pel Govern en l’últim any i mig, com va afirmar Rajoy sense parpellejar en el debat parlamentari de la setmana passada. Aquesta política és responsable de l’augment fins a l’infinit de l’atur, a l’aprovar una reforma laboral suïcida l’efecte ha estat l’acomiadament massiu. D’això sí que és responsable. Però no, per descomptat, de la relaxació dels mercats financers mundials en les últimes setmanes.
L’origen d’aquest punt d’inflexió conjuntural està en tres fets concatenats: la decisió del Banc Central del Japó d’injectar, per fi, liquiditat en l’economia financera, seguint la política de la Reserva Federal dels Estats Units, la baixada del tipus d’ interès decretada per Draghi i la seva amenaça d’anar més enllà, i la resignació de la Comissió Europea a que la xifra màgica del 3% del PIB de dèficit sigui retardada dos anys més a França, Espanya i Holanda (en aquest cas, un any més).
La raó d’aquestes decisions del BCE i de la Comissió és “la crisi dins la crisi” soferta pel (fins ara) dogma de l’austeritat, que porta dominant l’escenari de la política econòmica europea des de la nit del 9 al 10 de maig de 2010, la del pànic dels governs europeus als mercats financers, després de l’esclat de l’economia grega. Aquest pànic és el que va desencadenar la política d’austeritat, perquè els governs de l’eurozona, majoritàriament, van entendre que, si no es feia un cop de destral a les despeses públiques, els inversors deixarien de finançar el deute i abocarien a la fallida a un país rere l’altre.
La campiona del rigor pressupostari en aquests anys ha estat Angela Merkel, la dreta alemanya. El segueix sent. Té un objectiu, guanyar les eleccions del 22 de setembre. No canviarà fins llavors. Però els altres països, particularment els anomenats perifèrics, i especialment el nostre, no poden aguantar més dosis de retallades de despeses a seques.
Assistim, com diu el títol de l’Informe de les fundacions Alternativas i Friedrich Ebert sobre l’estat de la Unió, al “fracàs de l’austeritat”. De fet, les economies que més han tallat la despesa pública -rescatades com Grècia i Portugal i no rescatades com el Regne Unit- són les que més contracció han patit. S’ha produït una cosa que la doctrina de l’austeritat no havia volgut preveure. La lluita unidimensional contra l’enorme dèficit i el corresponent deute dels països europeus ha acabat en més recessió i en una pujada impetuosa del deute. L’eurozona té, com a mitjana, un 90% del PIB de deute. Tindrà un 96% -pronostica la Comissió- el 2014. Un 12,1% de la població activa aturada. Encara més decreixement de l’economia (0,3% al 2012; 0,4% com a previsió per a 2013). Debilitament acusat de l’Estat de benestar, sanitat, educació, dependència. Enfonsament de la capacitat del consum. Podríem seguir desgranant xifres a cada qual més negativa, que comencen a estendre’s als països “creditors”, com Alemanya. BMW i Siemens acaben d’anticipar els pitjors resultats en el 2013 a causa de la debilitat manifesta dels mercats europeus.
Ja no val dir que els inversors castiguen amb interessos alts a les emissions de deute dels països més assedegats de finançament. Fins i tot Bill Gross, del Pacific Investment Management Company, un dels grans inversors, que havia estat ferm sostenidor del mantra de la consolidació fiscal, ara defensa amb la mateixa contundència el contrari, dient que l’austeritat ha anat massa lluny. És el que estan dient empreses inversores de l’Ibex 35 (recentment, ACS). El mateix declara sense embuts el gens sospitós Fons Monetari Internacional. Hi ha una consciència cada vegada més acusada que les economies europees haurien crescut de no haver aplicat de forma rígida la política d’austeritat, i que avui és més urgent enfortir la demanda i crear ocupació que reduir el deute ràpidament.
La qüestió no és donar una batzegada i renunciar a fer baixar la xifra de deute, sinó a tenir prou flexibilitat per obrir-se a un pla d’estímul econòmic creïble per a la creació d’ocupació, sobretot entre els joves. Com finançar aquest estímul a curt termini? Bàsicament, a través de crèdits del Banc Europeu d’Inversions per a infraestructures, del descens de la prima de risc, encara molt alta i poc competitiva per a Espanya, mitjançant una acció més decidida del BCE en la compra de bons, i que els diners que aquest dóna als bancs, il·limitadament i gairebé regalats, arribi a les pimes europees amb aquest mateix baix interès. Aquesta condicionalitat és la que hauria d’establir el BCE a canvi de donar crèdit barat a la banca. Seria essencial aquesta acció perquè, a diferència dels Estats Units, els crèdits bancaris representen a Europa el 80% del deute corporatiu. D’altra banda, la unió bancària, amb la seva complexitat legal i els constants dubtes germànics, encara queda lluny.
Les mesures supranacionals requereixen un complement nacional, que no és sinó la reforma fiscal, perquè les rendes del capital, de les multinacionals, de les grans fortunes, dels poderosos serveis financers, sufraguen el preu d’una crisi creada per ells.
La necessitat d’orientar-se cap al creixement, finançat amb més ingressos -no amb menys despesa pública- és ja una evidència impossible d’obviar. Hi ha una fatiga d’austeritat que les societats europees no suporten per més temps. Sobretot quan observen que països com els Estats Units, que no ha seguit aquesta política, va abandonar la recessió a mitjans de 2009 i té resultats com el del mes passat: 165.000 llocs de treball creats, i una taxa de l’atur que baixa del 7,6 al 7 , 5%. A la Unió Europea, els bancs són incapaços de transmetre a les empreses els beneficis d’una política monetària laxa com la impulsada -amb regular èxit-per un BCE dividit i sempre qüestionat des del Bundesbank.
El gir cap a la creació d’ocupació no es pot fer des d’un sol Estat. Cal una estratègia europea. La Unió Política és la culminació natural d’una política econòmica comuna, però això és a llarg termini.Per això, el Consell Europeu de juny hauria de donar el salt cap a una política econòmica activista per a la recuperació del creixement. Només aquest òrgan -en detriment de la Comissió i el Parlament Europeu- té avui l’autoritat i capacitat política per fer-ho. Una sèrie de països -majoritàriament del Sud- haurien d’unir esforços en aquesta direcció. Els nous governs a Itàlia i França ho faciliten. Falta que l’espanyol deixi la seva actitud passiva i s’uneixi a una política que ha d’aspirar a ser majoritària en el Consell Europeu, com comença a ser-ho en el si del BCE. Vint milions i mig d’aturats a Europa, més de sis milions a Espanya, no poden esperar a les eleccions alemanyes.
