En una església de Sussex (Anglaterra) s’hi troba una inscripció de 1730, que resumidament diu: “Una visió sense acció és un somni. Una acció sense visió és penosa. Una visió associada a l’acció és l’esperança del món”. La nostra societat no passa moments favorables i estem veient perillar els fonaments del nostre benestar i de la legitimitat democràtica. Fan falta noves visions del món que permetin el desenvolupament, sense hipotecar els recursos naturals ni el nostre futur, sense fomentar desigualtats socials ni intergeneracionals, amb benestar i solidaritat …, amb democràcia i sostenibilitat.
Per mirar el futur amb esperança es requereix tenir confiança en les institucions públiques, en la política i els polítics, en els parlaments i els governs… La dinàmica actual no ens porta precisament per aquest camí. Les decisions econòmiques han passat per sobre de drets socials i laborals, han contradit programes polítics, han decidit sobre serveis bàsics…, i fins han suposat la modificació de la Constitució per intentar combatre un dèficit i uns indicadors econòmics, que encara no perceben el canvi en els valors buscats.
El problema no és tant el fet d’estar d’acord o no amb totes i cadascuna de les mesures, sinó amb una sensació que no hi ha una “visió” de fons ni debatuda que justifiqui les accions dels governs i les aprovacions parlamentàries. Ens trobem, amb poc risc a equivocacions, davant de missatges i decisions que semblen erràtics o “inacabats”. Combaten el dèficit amb una perspectiva del “tot val” i del camí de “la fi justifica els mitjans”. Amb tot això, la nostra democràcia es debilita i creix una desafecció per la política per la falta de credibilitat dels programes legitimats per la seva votació en les respectives eleccions, que finalment s’incompleixen sota una escenografia de no tenir intenció d’explicar o demanar disculpes pel canvi. Tampoc se sap on mirar perquè també fallen les alternatives polítiques, com si no hagués possibilitats de seguir altres camins.
Des de la perspectiva de la universitat pública, vull reivindicar que encara som a temps, que ens cal lligar visions polítiques i somnis d’un món millor amb programes de govern i de gestió responsables, coherents i globals. Des de la responsabilitat, per exemple, la Universitat de Barcelona ha organitzat i difós la seva acció de govern a través d’un pla director que mesura de manera transparent el grau de compliment del programa en forma de direcció per objectius.
Una responsabilitat i transparència que és observable en alguns països del nostre entorn també amb dificultats, i fins i tot en els que ajuden financerament han realitzat consultes ciutadanes o debats parlamentaris amb l’objectiu de validar i ratificar decisions dels seus governs.
Els partits polítics, les institucions públiques, la participació, la democràcia… són els pilars en els que hem de basar-nos per explicar el camí de la recuperació i perquè emergeixin unes expectatives reals i fiables sobre el futur. La universitat pública és un punt de trobada de la reflexió crítica i, des de la pluralitat i rigorositat de pensaments i debats, des de la responsabilitat de les missions que té encomanades, reivindica la seva participació activa en la solució de la crisi i en la recuperació de l’Estat de benestar a través de les seves funcions d’ascensor social i de generació de coneixement.
El semàfor d’alarma s’ha encès pel conjunt d’accions polítiques que no tenen visió, ni es consulten ni s’expliquen a la societat, per un camí que cada vegada deixa més persones al marge, per unes prioritats econòmiques que s’obliden de la funció fonamental del sector públic que són els serveis bàsics com la sanitat, l’educació, l’ocupació i altres drets socials. La crisi pot portar associats perills invisibles. De cap manera podem fer que la recuperació sigui a un preu impagable.
