Sobre la dimissió de Pedro Sánchez
“Han batut Pedro Sánchez, el Secretari General del , el primer que havia sigut elegit mitjançant eleccions primàries. Diuen que se sentia temptat d’assajar un govern alternatiu al del PP, mitjançant la suma de Podemos, Ciutadans i, segons alguns es temien, amb els vots o les abstencions dels nacionalistes catalans i bascos (els primers, en plena fuga independentista). És a dir, temien que Sánchez gosés tallar el nus gordià que avui tenalla la política catalana i espanyola, obrint-se a un nou ‘pacte territorial’ que rescatés les ‘nacionalitats’ del pacte constitucional de 1978, ignorades des del 23-F i la Loapa, tot recuperant-ne l’esperit: la ‘nació de nacions’ que havia preconitzat Felipe González”.
Llull i Cervantes, de tu a tu
“No hi ha ‘Estat autonòmic’ ni ‘reforma federal’ que valguin si ignoren la naturalesa bàsica del pacte territorial: unir l’Estat espanyol i les velles nacions que aquest no va aconseguir assimilar, transformant-lo en un Estat plurinacional, que ho sigui tant del català com del castellà, en el qual es verifiqui, lluny de supeditacions, que Llull i Cervantes, com deia Espriu, es miren ‘de tu a tu’. El 23-F i la Loapa no van triomfar, però van paralitzar el desenvolupament plurinacional de l’Estat. D’aquí, plora avui la criatura. L’actual moment estava anunciat. La versió gibaritzada del pacte de 1978 ha tocat sostre.
Sobre la formació d’un govern alternatiu
“Era i és molt difícil fer un govern alternatiu, sobretot a partir de l’herència del PP, amb tots els ponts trencats, amb la judicialització de la política (des de la mateixa sentència de l’Estatut), amb les espases enlaire dels dos nacionalismes: el de l’Espanya una, imperial i eterna i el de la Catalunya irredempta, cofoia i replegada sobre si mateixa. El socialisme català ha lluitat sempre pel paradigma invers, el del reconeixement plurinacional, amb una articulació federal que ens permetés verificar l’Estat espanyol com una casa efectivament comuna, com l’aixopluc, la defensa i el trampolí també de la nació catalana”.
“No era gens fàcil. Pedro Sánchez no se n’hauria sortit. Només se’n podia sortir si els independentistes catalans accedien a retornar a la via de l’Estat plurinacional, a canvi d’un compromís clar de recuperació de les ‘nacionaliats’ del pacte de 1978 i de correcció de les greus derives posteriors en el camp competencial, lingüístic, financer, inversor, etc. Cosa, aquesta, molt difícil sense la possibilitat d’un referèndum acordat sobre la relació Catalunya-Espanya, extrem que la cultura política espanyola, atrinxerada en una concepció de sobirania única i monolítica del tot irreal, no està per ara en condicions d’acceptar, a diferència de la cultura política britànica o canadenca, de llarga tradició democràtica”.
Com s’ha arribat fins aquí
En aquest terreny, Espanya ha anat enrere. Com és això possible? Alguna cosa hem fet molt malament perquè, en aquesta matèria, pervisquin els reflexos més abruptes del franquisme, encara amb la plena vigència de la concepció uninacional i de l’excloent recurs a la catalonofòbia. Perquè l’independentisme està fora de temps, però en el benentès que ha passat l’hora de l’Estat-nació i la seva sobirania exclusiva i hem accedit a l’era de les sobiranies compartides i les interdependències. Alguns dels reflexos que descobrim en la cultura política espanyola d’ara mateix són lluny d’aquests valors i més aviat semblen sortir de les zones més tenebroses del túnel del temps. Semblen ignorar, per exemple, el grau de sobirania catalana que el pacte constitucional contemplava en establir els referèndums estatutaris de les nacionalitats com a darrera i definitiva paraula democràtica. A quina escola han anat? O a quina no han anat? No serà que hi ha hagut un greu i irresponsable dèficit de pedagogia política quan pertocava de fer-la, emparat en la famosa ‘conllevancia’? Com és possible, si no, que la mateixa societat que ha assumit el matrimoni homosexual sigui encara incapaç d’assumir la seva pròpia naturalesa pluranacional? Per què s’hi adapten alguns vells dirigents que s’havien mogut en unes coordenades molt més obertes?
Sobre algunes reaccions en el PSOE
No ens agraden algunes veus que es fan sentir, amb un to i uns aires no gens propis de l’espai socialista i de la cultura d’esquerres. Més aviat deutores del passat autoritari i d’una ignorància ofensiva i no justificada. Alguns hi han assenyalat, potser abusivament, la defensa numantina de determinats privilegis, d’allò que se n’ha dit l’’Espanya subsidiada’, que vol perpetuar-se com a tal i que, per això, adopta aires d’’ordeno y mando’, d’amo de la parada. No ho sé. Però no pot haver-hi amos ni mestresses, ni ‘barons’ ni feudalisme, a l’espai socialista. Només és acceptable el debat franc i honest, disposat a assumir la realitat en la seva complexitat, tal com és, i a transformar-la.
6/10/16
