Europa es troba en una cruïlla. Ha arribat el moment d’escollir, tant per als 17 països de l’eurozona com per als 27 de la Unió Europea. L’eurozona ha de decidir si avança cap a una major unió fiscal i econòmica o si s’arrisca a una ruptura que posaria en perill el conjunt de la integració europea.
La Unió Europea necessita decidir si fomenta el creixement, parla amb una sola veu respecte a qüestions globals i té un paper rellevant en el segle XXI, o si accepta que el món es mogui sense nosaltres. No prendre una decisió i no passar a l’acció sobre aquestes qüestions fonamentals debilitarà al conjunt d’Europa i a cada un dels seus Estats membres, inclosos els més grans.
És important recalcar que, tot i les últimes dificultats, el projecte europeu ha suposat un enorme èxit històric. La integració d’Europa ha reportat al continent una pau i una estabilitat inimaginables fa només una generació. Econòmicament, en el conjunt d’Europa tots hi han sortit guanyant. La pertinença a la Unió Europea ha suposat un increment espectacular del nivell de vida en tots els països, mentre que els integrants del seu nucli vital s’han beneficiat també de l’existència d’un mercat ampli i integrat. Avui dia, la Unió Europea, amb més de 500 milions d’habitants, és el mercat comú més extens del planeta i un model per a altres regions. Precisament per conservar i fomentar aquest projecte, d’èxit històric, hem d’afrontar amb audàcia els reptes actuals.
Diversos membres d’aquest grup, que van participar en la creació de la Unió Europea i de la moneda única, s’han unit a nosaltres en la seva condició de, per sobre de tot, europeus, per difondre el missatge que una concepció revitalitzada d’una Europa realment integrada és la millor manera d’abordar l’actual crisi de governança. Res podrà resoldre’s des d’una mentalitat d’enfrontament entre el nord i el sud, entre ells i nosaltres.
Passa el temps i al preocupar-nos de la crisi financera ho fem a costa de desatendre el conjunt dels programes de la UE. En línies generals, moltes prioritats -en matèria de política exterior, energia, immigració o plans per estimular el creixement i l’ocupació- s’estan deixant de banda.
Els líders europeus amb amplitud de mires no tenen tasca més important que la de plantejar-se amb honestedat els dubtes i inquietuds d’uns ciutadans europeus que se senten desconnectats i aliens als abstractes processos de Brussel.les. La visió d’Europa que triomfarà serà la que inspiri el compromís dels seus ciutadans, la fe en el futur europeu s’ha vist debilitada.
Perquè un enfocament amb amplitud de mires inspiri confianza i no dubtes haurà d’incloure tant mesures immediates com objectius a mitjà i llarg termini. Les necessàries mesures a curt termini només seran creïbles si es té garantia absoluta de que les de mitjà i llarg termini seran també aplicades.
– Un fons europeu. A curt termini, cal evitar el contagi en els mercats. En conseqüència, és vital aplicar amb rapidesa la decisió del 21 de juliol, per permetre la intervenció dels mecanismes d’estabilització a través de mesures preventives. A més, cal ampliar els actuals mecanismes, que el 2012 haurien de convertir-se en un Fons Europeu digne de tal nom.
– Una capitalització adequada del sector financer. L’eurozona ha de prendre mesures pràctiques perquè els bancs que la necessitin accedeixin a una adequada capitalització, que compti amb la participació del sector privat.
– Una unió fiscal responsable. Ha quedat clar que una unió monetària sense algun component de federalisme fiscal i de coordinació de la política econòmica és inviable. Els Estats-nació necessitaran compartir certes dimensions sobiranes amb una entitat central europea capaç de generar ingressos des del nivell federal, destinats a proporcionar béns públics al conjunt d’Europa. D’altra banda, caldria desenvolupar un mecanisme d’endeutament europeu: els eurobons. Per evitar sistemàtics i considerables dèficits fiscals, aquests bons haurien d’estar subjectes a controls eficaços. També està clar que l’actual pacte d’estabilitat i creixement és insuficient. Per garantir el respecte a una disciplina fiscal que protegeixi la població de les polítiques irresponsables de qualsevol Govern, l’eurozona ha de comptar amb un sistema de control eficaç i factible. Encara que els seus criteris hagin de ser estrictes, la diversitat de condicions de l’eurozona exigirà flexibilitat a l’hora de complir-los.
– Una resolució ordenada de les crisis de deute. Cal establir mecanismes de resolució ordenada de les crisis de deute, tant públiques com privades, originades per problemes d’insolvència incontrolables. Si aspirem a la necessària austeritat fiscal i a aplicar reformes estructurals que recuperin el creixement a mig i llarg termini, hem de tenir cura de no obstaculitzar la fràgil recuperació actual. Per evitar-ho cal aplicar polítiques macroeconòmiques adequades.
– Creixement i ocupació. L’austeritat és necessària però no suficient. Per competir en el món globalitzat, Europa necessita aplicar una ambiciosa Agenda per al Creixement i l’Ocupació que potenciï la competitivitat. Una estratègia de creixement hauria d’incloure un ús eficient dels fons actuals de la UE per estimular aquest creixement i la creació d’ocupació en la perifèria, així com programes de foment de la investigació i el desenvolupament, la capacitació professional i l’educació superior. Fins ara, Europa s’ha quedat molt curta pel que fa al compliment de l’Agenda de Lisboa. La manca d’aquesta estratègia podria incentivar l’increment del nacionalisme econòmic.
– Pacte social. Un dels principals desafiaments d’Europa rau en l’actual reajustament del pacte social, tant pel que fa a reconèixer noves realitats com per preservar aquest pilar fonamental del model social europeu. Els sistemes de seguretat social han d’estar preparats per suportar el pes d’una població cada vegada més longeva.
– Europa com a actor global clau. La rellevància i la fortalesa geopolítica d’Europa són directament proporcionals a la fortalesa de la Unió Europea. Sense una Unió forta i integrada, els països europeus s’enfrontaran a la perspectiva d’una influència geopolítica cada vegada menor. Caldrà aprofundir en la idea d’una Federació que vagi més enllà del mandat fiscal i econòmic per incorporar polítiques comunes de seguretat, energia, clima, immigració i exterior, i també desenvolupar un discurs comú sobre el propi futur de la Unió i el seu lloc en el món. Això suposa un desafiament per les 27 nacions de la UE.
– Ciutadans compromesos. Pas a pas, aquestes mesures conduents a una major integració només podran anar de la mà d’un ampli i profund compromís amb la població. El procés d’aprofundir en la integració ha d’estar dirigit per un Parlament, una Comissió i un Consell que comptin amb el suport actiu dels ciutadans europeus. Mitjançant processos democràtics, aquests es comprometran més quan el Parlament obtingui més poders.
La crisi actual és un problema d’allò més urgent, però al mateix temps constitueix una oportunitat. Ara els ciutadans europeus esperen dels seus líders que vagin més enllà de la gestió de la crisi quotidiana per fer-se càrrec de la Unió Europea, preparant-la per els desafiaments del segle XXI. El suport a la integració europea no és qüestió de solidaritat, sinó d’atenció intel•ligent als propis interessos. Ha arribat l’hora d’abordar aquests importants assumptes per poder conservar el singular equilibri europeu entre llibertats individuals, economia de mercat i sistemes de protecció social.
Per a nosaltres, l’única solució és més integració europea, no menys.
Membres del Consell pel futur d’Europa: Tony Blair, Marek Belka , Jacques Delors , Felipe González , Jakob Kellenberger, Mario Monti, Gerhard Schröder, Matti Vanhanen, Guy Verhofstadt, Nicolas Berggruen , Juan Luis Cebrián, Mohamed El Erian , Niall Ferguson, Anthony Giddens, Alain Minc , Robert Mundell , Nouriel Roubini , Michael Spence , Joseph Stiglitz
Assessors sèniors: Max von Bismarck, Nathan Gardels
