Trenta i tants anys després d’enterrar a Franco són ingents els símptomes d’un esgotament de fórmules, estructures i fins pactes tàcits. A estones l’Espanya d’avui té tot l’aire de viure un final de cicle, i escric sense filar encara més prim de l’acarnissament: descrèdit de partits, clientelisme, monarquia trontollant, frau fiscal tolerat, buit ideològic.
Catalunya actua combativament en aquest fi de cicle. Va ser principal agitadora de l’Espanya de Franco i avui està encapçalant una forma de rebel·lia activa que cristal·litza en diversos fronts. En aparença el front independentista és el més bel·ligerant. Ja no n’estic tan segur: el front de debò fort no és una independència irrealitzable a curt termini, molt poc viable, molt costosa econòmica i moralment, poc previsible en termes d’anàlisi pragmàtic. El que sembla de debò l’objectiu polític és un altre, més plausible i realista: una reforma pactada del sistema, potser fiscal potser constitucional, amb vista a resintonitzar a les parts. I paradoxalment tinc la sensació que el govern de la Generalitat fa molts esforços per visualitzar que segueix al peu del canó independentista quan en la pràctica l’objectiu polític és un altre.
A l’esquerra les coses es mouen també i la fundació Nous Horitzons va pensar la setmana passada sobre una resposta comuna davant l’ensorrament de l’Estat de Dret. L’objectiu hauria de ser governar, sí, però el més immediat és un altre: frenar la fugida tant cap al abstencionisme polític (dels desenganyats) com cap a la mobilització social i cívica (teòricament apolítica). Vist així, els dos principals esculls per a un projecte unitari o si més coordinat des de les esquerres (no lliurades a la dreta) són el rebuig social cap als partits, un, i l’escull de la independència, l’altre. El primer és fonamentalment responsabilitat de la mateixa esquerra. Però els moviments per recuperar aquesta credibilitat semblen estar a les seves mans: gestos, decisions, actituds concretes que visualitzin una efectiva regeneració democràtica que el ciutadà mitjà reclama sense grans esperances que ningú li faci cas.
El segon escull té etiologia diferent i és més complex, segurament també perquè adopta forma d’il·lusió col·lectiva. L’espiral independentista de l’últim mig any llarg ni és artificial ni ha estat injectada a base de píndoles mediàtiques sinó a través de múltiples vies, noves i velles, que han cristal·litzat en una improbable expectativa d’immediatesa. Domina l’actualitat gràcies a dues coses: a un eslògan màgic-un dret a decidir inaplicable a una societat democràtica que porta 30 anys decidint sobre la independència i mil coses més -i a un interès polític que beneficia tant al govern del PP a Madrid com al tripartit conservador a Barcelona.
La pregunta és si l’esquerra pot escapar a aquesta dinàmica improductiva i si ha de qüestionar el inversemblant i nebulós cas que la indepedencia conduirà a una millora econòmica i ràpida de Catalunya i no a una etapa encara més angoixant i inestable per a la immensa majoria de la població. El centre ideològic de l’esquerra segueix estant més a prop de la racionalitat que de l’emotivitat: les seves prioritats són unes altres, la seva guerra és una altra, les seves urgències són altres, fins i tot acceptant que una part del seu ideari finalista sigui l’emancipació dels pobles de la terra (ho dic per evitar un altre sartenazo de Ricard Vinyes).
És veritat que l’esquerra a Catalunya ha vist créixer els seus sectors independendistes en els últims mesos, per a mi en una proporció i amb una convicció incompatible amb l’esquerra. Però aquest és un problema meu. Em pregunto, però, si aquesta mateixa esquerra independentista pot o no pot contenir la urgència del seu independentisme en vista de la gravetat immediata i tangible del deteriorament social. El pas canviat de l’esquerra en els últims temps podria generar avui la il·lusió versemblant i perfectament catalana d’un acord més socialment ampli, menys captiu de l’agenda nacionalista, més activament ideològic al voltant de programes de govern, pressupostos, prioritats.
“Al voltant de programes de govern, pressupostos, prioritats”… Sempre el mateix…pels mateixos!
Sobre la independència de Catalunya (més o menys a l’ordre del dia) alguna cosa hauran de fer els catalans! Què?
La sola cosa que pot fer el seu govern, i en la que tè ampli consens, una consulta, (vinculant o no).
Donat, per sort, que no estem en temps bèlics, a resta ja no depèn dels catalans, depèn d’Espanya, d’Europa i de l’opinió internacional.