Fa sis anys, l’ara cap de llista d’ERC, Josep Maria Terricabras, va escriure aquestes paraules al voltant de la festa de Sant Jordi:
“Em sembla preciós que els escriptors en castellà reclamin de ser considerats catalans. Vol dir que, per a ells, ser català és important. Me n’alegro. El problema és que, com a ciutadans, ho poden reclamar perquè ho són, però com a escriptors, no. Graham Greene, ¿va ser mai un escriptor francès, encara que visqués molts anys a França? Jorge Semprún, ¿és considerat un autor espanyol o francès? Per què, doncs, els autors que viuen a Catalunya i que escriuen en castellà han de ser considerats autors catalans? Si escrivissin en anglès, ¿també serien considerats autors catalans pel fet de viure aquí? Els catalans que van anar a Mèxic, per exemple, i que van fer la seva vida allà i s’hi van incorporar amb tanta intensitat que van escriure pràcticament sempre en castellà, ¿són considerats autors catalans, per més que hagin tingut les seves arrels aquí i, potser, hi hagin mantingut una part del seu cor? La literatura és la literatura. La literatura ve definida per la llengua. I per res més. És una qüestió elemental, de definició. No entenc que això no s’entengui i que sobre això es faci tant d’enrenou, perquè és ben senzill“.
Si no és en català no és català. És un argument tan radical com il·lògic, que pressuposa una relació estricta entre llengua i territori.
Evidentment podem parlar d’una literatura colombiana o nord-americà, encara que les obres siguin en castellà o anglès. En canvi, la lògica de Terricabras és colonitzadora.
Quan Oriol Junqueras escriu un article titulat “La llengua dels meus amics, de la meva gent” fa un parell de coses. Ens aporta una gran mostra del “friend argument“: dius que tens amics dins d’un determinat col·lectiu per blindar-te d’acusacions de prejudici contra ells. Perquè pretén donar assegurances que l’independentisme polític no va en contra de l’ús del castellà; només hi ha un pas petit entre l’afirmació que si no és en català no és català a la insistència que a Catalunya tot sigui en català.
S’hauria de preguntar al Sr Terricabras si comparteix l’opinió del líder del seu partit polític, perquè ell històricament ha defensat que el castellà no sigui oficial en una Catalunya independent. Podem consultar l’hemeroteca:
1997, Per a un nou estatut social de la llengua catalana (firma Terricabras)
“Seria desitjable que s’avancés en un canvi legislatiu que, en qualsevol hipòtesi de futur de l’articulació de Catalunya amb Espanya, establís la llengua catalana com a única llengua oficial a Catalunya, sense perjudici del reconeixement recíproc de drets lingüístics individuals“.
2000, Revista de Girona, Josep-Maria Terricabras el filósof de la defensa personal
“És evident que a Catalunya només hi hauria d’haver una única llengua oficial i que hauríem de tenir sobirania“.
15 maig 2005, Avui, El català, oficial
“La Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) fa una campanya per demanar l’oficialitat única del català. M’hi adhereixo de cor. Tinc almenys cinc raons per fer-ho. L’oficialitat única és un bon mitjà per defensar una llengua. L’oficialitat del català crearia situacions d’ús obligat de la llengua. La llibertat d’elecció de llengua és un mite. Si algú el vol defensar de debò, ha d’exigir que sigui única llengua oficial a Catalunya. En compartir l’oficialitat amb el castellà, el català juga, per demografia i poder, amb desavantatge i és condemnat a fer de comparsa“.
14 febrer 2006, Manifest CAL (firma Terricabras)
“Som una nació i els Països Catalans són el nostre marc de decisió. Cal que ens autocentrem: deixem de mirar-nos des d’Espanya o des de França per començar a mirar-nos des del conjunt de la nació catalana. Cal que assumim de forma desacomplexada el nostre marc territorial, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Cal que actuem per fer del català l’única llengua oficial als Països Catalans, la llengua vehicular d’una societat cada dia més intercultural i diversa“.
2 gener 2013, Vilaweb, Terricabras:
‘Desitjo per al 2013 que el Premi Nacional de Literatura es doni a una obra en català. A vegades sembla que els dirigents del país no sàpiguen quina és la llengua del país. Es pensen que el país en té dues. No, en té una. Potser es confonen, perquè ells almenys en tenen dues. I què? Jo, per sort, en tinc sis, però el país només una, el català“.
Per sort no predomina aquest tipus de pensament, perquè la pèssima idea que si no és en català, no és català recorda la també pèssima idea que si no és en espanyol, no és espanyol.
