Destaquen uns quants fets de les eleccions federals celebrades a Canadà el passat 2 de maig.
1. Els conservadors van aconseguir una majoria absoluta, un resultat perillós. Fins i tot en minoria, han demostrat la mateixa aversió a la democràcia com el PP.
2. El NDP, partit germà del PSC, va aconseguir el millor resultat de la seva història, formant l’oposició oficial amb una mica més del 30% dels vots. El partit va triomfar al Quebec, guanyant un 42,9% dels vots i 58 escons dels 75. El partit té ara l’oportunitat històrica de vertebrar una majoria progressista al Canadà.
3. El poderós Partit Liberal va reduir-se a un grupuscle. El seu líder va perdre el seu propi escó i ha renunciat al càrrec.
4. El suport als separatistes del Bloc Québecois (BQ) va caure en picat. Van passar de 47 escons a només quatre. El seu líder també va perdre el seu escó i va renunciar.
5. Els Verds van guanyar un escó per primera vegada en la seva història.
6. A causa de la naturalesa antidemocràtica del sistema de Westminster, els conservadors van aconseguir una majoria absoluta amb poc menys del 40% dels vots. Esperem que els lliberals es sotmetin a una conversió en aquesta qüestió donada la seva debilitat electoral i comencin a donar suport a un sistema de representació proporcional.
La victòria del NDP al Quebec
L’aspecte més sorprenent de la campanya va ser la victòria del NDP al Quebec i la caiguda dels separatistes. L’experiència pot servir d’interès tant a Catalunya com a la resta d’Espanya.
En gran part, la derrota del BQ va ser auto-infligida. A l’agost del 2010, van celebrar els 20 anys de presència al Parlament d’Ottawa, recordant als votants la naturalesa efímera dels seus èxits. Durant la campanya electoral, els seus cosins provincials del Partit Québecois (PQ) van aprovar fer un altre referèndum al seu congrés. Això va significar un canvi en la seva posició que es referia a la celebració d’un referèndum només si les “condicions guanyadores” existissin. Joan Puigcercós va presenciar i celebrar aquest canvi de rumb. El BQ va passar-se la resta de la campanya parlant al seu electorat amb plantejaments més durs.
El NDP va ocupar l’espai que el BQ va abandonar, un èxit notable. Quan Jack Layton va guanyar la direcció del partit al 2003, el NDP tenia aproximadament 200 militants al Quebec i havia obtingut una quota de vot d’un 1,8% a la província en les eleccions anteriors. El partit va prendre el risc de no escollir un líder d’un dels bastions electorals del partit.
Layton va prometre un estil diferent de lideratge. Era un municipalista convençut (havia servit com a president a la Federació Canadenca de Municipis), un ecologista precoç, un feminista compromès (un dels co-fundadors de la campanya del llaç blanc contra la violència de gènere), un ferm defensor dels drets LGBT i un activista per a les persones sense llar. Però, el que és més rellevant, va ser el primer líder de la història del NDP bilingüe.
Des del començament del seu lideratge, Layton va fer que el tractament del Quebec fos prioritari, contractant molts quadres amb talent d’aquesta província pel seu equip. El punt d’inflexió per al partit va tenir lloc al seu congrés celebrat al Quebec el 2006, on es va aprovar la Declaració de Sherbrooke, que va passar desapercebuda per la premsa en el Canadà anglòfon.
En la Declaració de Sherbrooke, el partit va afirmar el seu respecte pel “caràcter nacional” del Quebec, el seu suport pel federalisme asimètric, i va defensar el seu dret d’autodeterminació. El NPD, que no havia guanyat mai més que un sol escó al Quebec, es va comprometre a tractar el Quebec com la pedra angular d’una majoria progressista federal, no com una ocurrència tardana.
En el 2007, el partit va aconseguir un avenç important amb l’elecció de Thomas Mulcair, el seu primer diputat a Quebec en disset anys. En aquestes eleccions, Layton va ser comunicativament molt hàbil portant el lema dels separatistes al seu terreny, prometent la creació de les “condicions guanyadores” d’un Quebec dins de Canadà.
Layton i el NDP ara es centraran en la construcció de la seva majoria social, a partir del Quebec. El partit representa la idea que un federalisme més profund és el millor antídot contra el separatisme, que els votants prefereixen solucions concretes a les aventures quixotesques. El NDP no ha de desaprofitar l’oportunitat històrica que té ara. La frustració nodreix el separatisme.
Mentrestant, podem recordar que la última vegada que el PSOE va celebrar un congrés federal a Barcelona va ser l’any 1888. Potser és l’hora per a un altre.
