La socialdemocràcia europea, que va pagar la crisi econòmica i financera de 2008 molt més durament que la dreta, es prepara per uns mesos decisius. Les eleccions presidencials franceses del pròxim abril seran la primera prova important, però on es juga el futur, on es centra tota l’atenció -i la tensió- és en les eleccions alemanyes de 2013. Si l’històric SPD no aconseguís superar els catastròfics resultats de 2009 i no pogués formar Govern, encara que sigui en coalició, els somnis dels altres partits d’impulsar a la Unió Europea un cert canvi de política i de promoure un renaixement de l’esquerra democràtica patirien un cop dur. Una victòria de François Hollande seria acollida amb alegria, com una possible senyal de canvi de tendència o com una injecció d’ànim, però només el retorn al poder dels socialdemòcrates alemanys, molt més influents en l’esquerra europea, representaria la fi de la travessa del desert.
La socialdemocràcia està en ebullició en gairebé tota Europa. Proliferen els think tanks, les fundacions, els blocs i els grups de debat en què s’intenta posar en marxa programes i iniciatives i on, sobretot, s’aspira a recuperar l’optimisme i a identificar els més petits “brots verds” de la seva ideologia. El desastre dels últims anys va ser tan imponent (van perdre el Govern en pràcticament tots els països on tenien el poder, des de Suècia a Grècia, passant per Alemanya, França, Espanya i el Regne Unit) que el primer és convèncer-los que el declivi no és quelcom’’. El Procés d’Amsterdam, The Next Left, The Good Society són només alguns d’aquests centres de discussió, que es van estenent per tota la UE, inclosa Espanya, on, a més de la Fundació Ideas, que dirigeix Carlos Mulas, han començat a aparèixer altres fòrums més petits. Un grup de 25 joves militants i simpatitzants del PSOE acaba de llançar, enmig de la dramàtica campanya electoral andalusa, un bloc que vol alimentar el debat.
El primer és animar-se, però el segon és aconseguir que l’electorat comenci a pensar que la dreta no és tan bona gestora de crisi com es creu. “Angela Merkel i Nicolas Sarkozy no van arribar al poder com a reformadors neoliberals, sinó com a millors gestors que la socialdemocràcia. Ara, els electors s’adonen que no n’hi ha prou amb estar en contra del socialisme. El temps està ara del nostre costat”, assegura a EL PAÍS Pär Nuder, exministre suec d’Economia i animador del debat al seu propi país.
Si la socialdemocràcia ocupés algun dia el Govern en la majoria dels 27 països de la Unió Europea seria capaç de presentar un programa comú? Difícilment, perquè hi ha famílies ideològiques, interessos i enfocaments diversos. Tanmateix, els integrants del Partit Socialista Europeu van anunciar fa poc una iniciativa sense precedents: en les pròximes eleccions europees (maig-juny de 2014) presentaran un candidat únic a la presidència de la Comissió. Aquesta vegada, asseguren, evitaran la vergonya de les eleccions anteriors, quan els socialistes britànics, portuguesos i espanyols van recolzar el candidat de la dreta, José Manuel Durão Barroso.
Potser en la pròxima campanya europea sigui possible que els diferents partits socialdemòcrates elaborin una llista d’objectius compartits, encara que pràcticament tots reconeixen que l’única manera de donar un cert gir a la política d’austeritat no és guanyar les eleccions europees, sinó, sobretot, aconseguir que sigui l’SPD el que piloti la sortida de la crisi. Tota la socialdemocràcia de la UE examina amb atenció l’agenda europea dels seus col·legues alemanys. A París i al sud sonen bé les crides del president de l’SPD, Sigmar Gabriel, que comparteix el lideratge del seu partit amb dos polítics, Frank-Walter Steinmeier i Peer Steinbruck, a promoure “un pacte per al creixement”. O la seva manera de recordar que l’SPD mai ha estat partidari d’una economia dirigida per l’Estat, però tampoc d’un “capitalisme salvatge“.
El que sembla bastant clar és que són molt pocs els socialdemòcrates europeus que defensen una “marxa enrere” i un abandonament del que es va anomenar la Tercera Via, de Tony Blair, o la Neue Mitte, de Gerhard Schröder. “Cada vegada que hem pensat que la solució estava en el que anomenen ‘un retorn als principis’, ens hem quedat vint anys a l’oposició”, comenta, amb ironia, un exministre socialista espanyol.
“Jo em considero un socialdemòcrata revisionista”, afirma Olaf Cramme, president del think tank Policy-Network. “Crec en la ‘missió central’ de la socialdemocràcia, però reconec que cal revisar, avaluar contínuament les maneres d’aconseguir aquest objectiu progressista i, si cal, modernitzar aquests mitjans”. La socialdemocràcia, admet, ha fracassat en el seu objectiu de reduir la desigualtat, però “la retòrica altisonant i una fe cega en la redistribució de vegades ens ha fet més mal que bé”. Segons Cramme, reduir la desigualtat requereix “decisions difícils i una aproximació no dogmàtica” al problema.
Pär Nuder no se sent còmode amb la definició de “revisionista”. “Em sento un típic socialdemòcrata escandinau: algú que creu fermament en la interdependència entre el creixement econòmic i el desenvolupament, d’una banda, i la seguretat social i la igualtat, de l’altra”. Nuder no confia massa en un gir europeu. “Tota la política és local, cosa que semblen haver oblidat a Europa”, afirma. “Els problemes d’Europa no es resoldran a nivell supranacional, sinó que cada país ha de fer els seus deures”, afegeix.
L’exministre suec es mostra irritadíssim amb Grècia i amb els seus nivells de corrupció, equiparables a Malawi o Sri Lanka. I posa com a exemple a Suècia, que es troba en millor situació que altres països de la UE perquè el seu model social ha estat modificat per ser capaç d’abordar la globalització. “Hem de construir una governança global per abordar problemes globals, però les noves institucions no resoldran la manca de confiança que ara existeix en les institucions nacionals. La confiança social ha de ser recomposta”, insisteix.
Nuder creu que la socialdemocràcia va guanyar la guerra sobre l’Estat de benestar, però que va perdre la batalla sobre com manejar-lo. “L’atur i una seguretat social debilitada són les principals raons de la desigualtat i de les bretxes socials. Parlar d’igualtat d’oportunitats és una mala excusa per no abordar l’atur o per no enfortir la seguretat social”, clama. El seu partit acaba de triar com a nou líder a un dirigent del poderós sindicat del metall, Stefan Lofven, partidari d’un enfocament semblant.
Ernest Stetter, secretari general de la Fundation for European Progressive Studies (FEPS), admet que la família progressista europea és diversa, amb un pluralisme que reflecteix diferents procedències, “així que compartim valors bàsics, però diferim pel que fa a l’aplicació de les polítiques per aconseguir aquests objectius”. Per Setter, la Tercera Via britànica va ser un intent d’adaptar la socialdemocràcia perquè respongués a les necessitats d’una societat postindustrial, però vol “anar més enllà de classificacions estretes”. “Necessitem desesperadament un model social europeu que incorpori una nova mirada sobre l’Estat del benestar”, assegura.
“El món no tornarà a ser com era abans de 2008”, manté Stetter, “però el que està en joc ara és l’històric contracte social entre el món dels diners i el de la feina, el món d’un treball decent i una cura (una seguretat social) assumible”. Segons el secretari general de la FES, “no es tracta de doblegar el capitalisme financer, sinó de canviar, i crec que la socialdemocràcia està guanyant de nou credibilitat i inspiració en aquest camí”.
Matt Browne, investigador titular del Center for American Progress, creu que una aproximació “revisionista” de la Tercera Via és la més adequada avui dia. Encara que admet que “hi va haver una visió massa benevolent de la globalització i potser es va insistir massa en adaptar els nostres països perquè la gent es beneficiés d’aquesta globalització, sense insistir prou en la necessitat d’institucions globals per manejar aquesta globalització col·lectivament”.
Browne creu que la socialdemocràcia segueix sent massa “estatalista” pel que fa a les polítiques socials i atribueix a aquest problema la derrota de Gordon Brown i l’èxit del conservador David Cameron al Regne Unit. “Els laboristes han estat massa preocupats per fer coses per a la gent en lloc d’habilitar a la gent per fer aquestes coses per ells mateixos”. Potser per això, els laboristes britànics d’Ed Miliband han llançat la idea de la Good Society (Bona Societat) enfront de la Big Society (Gran Societat), el programa amb el qual va guanyar Cameron.
“La Big agenda havia d’haver estat la nostra”, manté Browne, per a qui els partits ja no lideren les societats, sinó que són instruments que ajuden als ciutadans. “A la socialdemocràcia li ha anat malament perquè ha estat incapaç de crear una agenda post-Tercera Via convincent”, conclou. “Encara que la realitat avui dia és que el programa d’austeritat de la dreta no funciona i que és la dreta la que està en crisi. Deixem de parlar de la suposada malaltia de la socialdemocràcia”. El neoliberalisme és el que ha descarrilat, per la seva dependència excessiva dels serveis financers.
L’agenda socialdemòcrata europea parla avui dia més de “capitalisme decent” i de “capitalisme responsable” que de models econòmics alternatius o de proclames programàtiques. Fuig de models anteriors, amb una defensa a ultrança del paper de l’Estat. “En certa manera”, explica Stefan Berger, professor d’història Europea a la Universitat de Manchester, “la socialdemocràcia s’ha presentat com la que millor podia manejar el capitalisme i la que podia aconseguir societats més justes i equitatives dins d’aquest capitalisme” mitjançant la redistribució. El problema és que no aconsegueixen reformular aquesta visió de cara al futur, manté. I que hi ha molta pressa en aconseguir dissenyar la nova estratègia, capaç d’atreure el vot d’amplis sectors socials, si realment la dreta demostra que no és capaç de trobar la sortida a la crisi sense un cost social insuportable.
Els partits socialdemòcrates, com l’SPD alemany, els laboristes britànics, el PSOE espanyol o el SAP suec es van convertir ja fa temps en “catch-all parties”, una denominació ja clàssica per definir ofertes electorals que atrauen votants de diferents i àmplies capes socials. “Fins i tot en circumstàncies socials tan alterades com l’actual, la socialdemocràcia tracta de crear aliances programàtiques entre la classe mitjana preocupada per la solidaritat, d’una banda, i els treballadors i els més desfavorits de la societat, de l’altra”, manté Julian Nida-Rümelin, influent filòsof alemany, en un treball per a la Fundació Ebert, i això ha estat compatible fins ara amb la seva voluntat de ser “catch-all parties”.
“No hi ha cap base a la que tornar ni principis eterns per cuidar”, escriu el ministre d’Afers Estrangers australià, el laborista Bob Carr El desastre de Wall Street, assegura, no ha provocat una nova fe en la socialdemocràcia, però la veritat és que, en la majoria de les ocasions improvisant i gairebé per intuïció, aquesta socialdemocràcia ha aconseguit frenar les grans desigualtats. “Deixem de pensar en grans idees”, proposa, i dediquem-nos a resoldre els problemes quotidians de la gent. “Aquest és un bon camí”.
Stewart Wood, assessor del líder laborista britànic, Ed Miliband, defensa també que només els socialdemòcrates tenen els valors per fer que el capitalisme es comporti de manera “decent”. “Hauríem d’estar orgullosos d’actuar com el fre d’aquests excessos, d’haver lluitat per un capitalisme responsable, defensant salaris mínims, inversions en sanitat i en educació, serveis públics eficaços …”. “Hem de transmetre optimisme sobre el que la política pot aconseguir”, assegura.
José María Maravall, destacat sociòleg i exministre socialista espanyol, prepara precisament un nou llibre en què manté que la igualtat ha estat la promesa més característica dels programes dels partits socialdemòcrates europeus, la que més benefici electoral els ha aportat i que, malgrat això, durant els governs socialdemòcrates la desigualtat no es va reduir. Malgrat tot, “la diferència entre els efectes distributius de la socialdemocràcia i la dreta és molt acusada si s’analitzen els seus anys de govern”, explica Maravall. “Els governs de la dreta van incrementar molt les diferències entre el sector més ric i el més pobre. Quan va governar la socialdemocràcia es va atenuar aquesta desigualtat, tot i que la reducció és molt menys acusada que l’increment que provoca el govern de la dreta”. La socialdemocràcia redistribueix poc, menys del que promet, però els liberals redistribueixen molt menys, demostren les estadístiques analitzades.
La resposta al problema de la desigualtat (que és diferent de la discriminació) segueix sent la major dificultat amb que es troba la socialdemocràcia, perquè es tracta d’un principi fonamental de l’esquerra, però que està lligat també al principi del creixement econòmic. La socialdemocràcia evadeix la resposta als canvis que s’han d’omplir per lluitar contra la desigualtat perquè implica modificar l’Estat del benestar, adverteix Maravall. “Igualtat de tracte no significa redistribuir”.
Amb el “capitalisme desfermat”, pràcticament tots els partits socialdemòcrates europeus creuen que se’ls obren noves possibilitats electorals. Els canvis a nivell nacional poden ajudar a que la Unió Europea dissenyi programes de creixement, però la majoria dels dirigents socialistes europeus accepten a la vegada que és imprescindible una disciplina fiscal estricta, que promogui l’equilibri i una reforma de l’Estat de benestar. “Un cop més, tornarem a governar i ho farem en moments en què calgui prendre decisions difícils”, anuncien els laboristes britànics. “La crisi europea és molt més que un assumpte de dèficit i de deutes. Té molt a veure amb la manca de confiança social”, adverteix Pär Nuder.
Un comentari