Avui, a les pàgines de Catalunya d’El País, Joan B. Culla ironitza amb bon humor i parla dels “ ímprobos esfuerzos de ciertos hagiógrafos por ensalzar el Gobierno tripartito como -pronúnciese con la mayor solemnidad posible- “el más progresista que haya existido en Cataluña desde 1939” y “a mejorar el bienestar de las clases populares”.
Per arribar a aquesta conclusió no cal solemnitat, sinó l’aplicació del sentit comú i del principi de realitat. Titllar de “progressistes” els governs anteriors seria un sarcasme que fins i tot Culla no hauria de permetre’s. I l’evidència empírica mostra els resultats progressistes del govern d’Entesa en matèria de sanitat, educació, equipaments socials i culturals, pla de barris i un llarg etcètera que inclou, com a dada no menor, una reducció del 68 % en la mortalitat per accidents laborals.
Però el més significatiu de l’article de Culla és una “excusatio non petita”. Diu que la imatge del Govern “no de desastre, pero sí de desorden”, que recullen els sondejos és el fruit de pecats propis i no d’ “un turbio contubernio político-mediático”. No utilitzaríem aquesta expressió, però creiem exactament el contrari del que diu Culla. També aquí ens recolzem en una simple constatació de la realitat. Que el govern d’Entesa ha estat víctima dels activíssims, constants i molt sovint ferotges atacs de la dreta mediàtica espanyola i catalana és una evidència. Des de les televisions privades i les cavernícoles tertúlies radiofòniques fins a la respectabilíssima Vanguardia, aquesta tasca d’erosió i asfixia ha estat permanent, durant set anys. Ha tingut unes dimensions aclaparadorament dominants, tons i característiques diferents: però uns objectius, per dir-ho així, convergents.
Per cert: es pot parlar de “contubernio político-mediàtico” a propòsit de la sinistra història de l’entrevista de Maragall a un butlletí de CDC sobre la seva malaltia i els subsegüents i reiterats titulars de La Vanguardia dient que l’expresident donava suport a Mas? O simplement es tracta d’indecència?
