Què passarà amb la Declaració de Sobirania del Parlament català? Res que no sigui perfectament previsible. La premsa fa dies donant voltes a la sínia, sense que en el fons hagi notícia. Unió, és clar, per moltes reticències que tingui, acabarà votant amb la majoria. Iniciativa deixarà el seu segell en la declaració i votarà també favorablement. I el PSC adduirà qualsevol excusa per votar que no, per no incomodar el PSOE. Tot es mou en l’escena política catalana, però les tirades estructurals de cada família romanen.
De moment, només ERC sembla tenir ben compassades l’estratègia i la tàctica. No hi ha dubtes sobre el seu objectiu: la independència. I tampoc hi ha dubtes que si el procés encalla no serà ella qui ho pagarà, sinó CiU, els seus socis de majoria parlamentària. Esquerra té un doble avantatge: no necessita jugar amb ambigüitats -que ara mateix estan molt penalitzades- i no està encara contaminada per la promiscuïtat amb el món dels diners que fa estralls en la confiança de la ciutadania. Per CiU el panorama s’ha complicat radicalment. Les polítiques d’ajustaments han deixat a la meitat de les classes mitjanes en situació d’empobriment i l’altra meitat asfixiada a impostos. I el partit genuí de les classes mitjanes catalanes ho ha pagat electoralment. Atrapat per la lògica de la manera de governació neoliberal, Artur Mas va presumir de la seva aliança amb el món dels negocis i va presumir de campió del rigor.L’aposta per l’independentisme no ha estat suficient per evitar el cost. I el desgast de CiU continuarà, en la mesura que les condicions socials de la majoria no fan sinó que empitjorar. I en temps en que s’exigeixen sacrificis durs i mal repartits, participar en la bandera ja no protegeix quan apareixen les ombres de corrupció.
Els grans empresaris que veien en Mas una garantia per als seus interessos, se senten ara traïts, en la seva natural resistència a qualsevol alteració de l’statu quo. Una part significativa del seu propi electorat l’ha abandonat. I pitjor li hauria anat si part del vot catalanista del PSC no hagués anat a la seva crida. En aquest context, Artur Mas lluita ara per la seva supervivència. Aquest any assistirem a una tancada pugna amb el Govern de Madrid per veure qui carrega amb les culpes de la crisi social. Mas té un avantatge: la prepotència del Govern espanyol que pot ser manifestament ofensiva per a la ciutadania. Però té un inconvenient, el Govern del PP té l’aixeta dels diners. I tindrà pocs escrúpols a l’hora d’asfixiar la Generalitat. Alhora, Mas pateix ja la pressió del poder econòmic perquè freni el procés sobiranista, fins quan resistirà? Realment seria notícia que un governant, i de dretes, no s’acabés plegant a les raons dels diners. Té marge Artur Mas per tornar a l’ordre o un pacte de mínims, promogut pel poder econòmic, equivaldria a la seva immolació?
El PSC, per la seva banda, està en la pitjor posició per a un partit d’esquerres: la defensa de l’statu quo. El seu camí és una aliança amb la patronal de Gay de Montellà i amb Unió Democràtica per frenar el procés de transició nacional. Els seus arguments, els mateixos de la dreta: la legalitat i res més que la legalitat. La legalitat hauria de ser l’arma dels ciutadans per protegir-se dels poderosos i resulta que es converteix en una barrera insuperable democràticament. Hi ha moltes trampes amb la legalitat en la manera de Govern neoliberal. La legalitat serveix per justificar les indecoroses conductes de les elits: la llei és el límit moral, s’ha arribat a dir, tot el que no està prohibit per la llei és acceptable moralment. La legalitat serveix per posar tot tipus d’obstacles als moviments socials que intenten visibilitzar els abusos de poder dels que s’emparen en la llei. I la legalitat serveix, com és el cas, per rebutjar sense debat l’expressió de la voluntat democràtica d’una societat. El PSC diu que està a favor del dret a decidir, però posa com a condició que l’accepti el Parlament espanyol, és a dir, el PP i el PSOE que s’han pronunciat amb tota rotunditat en sentit contrari. Diuen al PSC, com a justificació de la seva política, que si actuen d’una altra manera el PSOE s’implantarà aquí pel seu compte. Una elecció més, altres 100.000 vots menys i no caldrà, el PSC ja serà exclusivament la federació catalana del PSOE.
