Junt amb disset altres professors no numeraris vaig assistir a la sessió constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona que va tenir lloc entre el 9 i l’11 de març de 1966, al convent dels frares caputxins de Sarrià. Hi érem, que em consti, els següents professors: Joan Albert Assens, Josep Cano, Lluís Carreño, Xavier Folch, Miquel Gich, Lluís A. Gorostiaga, Miquel Izard, Antoni Jutglar, Xavier Llimona, Enric Lluch, Joaquim Marco, Carles Martí, Ricard Martín, Jordi Molina, Gabriel Oliver, Manuel Sacristán, Jordi Solé Tura, José María Vidal Villa i Enric Vilardell.
Els convidats que van acceptar ser presents a l’assemblea estudiantil foren Carlos Barral, Oriol Bohigas, Maria Aurèlia Capmany, Salvador Espriu, José Agustín Goytisolo, Josep Martorell, Joaquim Molas, Antoni de Moragas, Joan Oliver Pere Quart, Albert Ràfols-Casamada, Jordi Rubió i Balaguer, Ricard Salvat, Antoni Tàpies i Francesc Vallverdú. Hi assistiren també, convidats pels estudiants, set periodistes: Josep Maria Cadena, Antonio Figueruelo, Roger Jiménez, Pere Pasqual Piqué, Joan Pedret Muntañola, Lluís Permanyer i Agustí Pons.
Gairebé tots fórem detinguts quan la policia va irrompre al convent; uns pocs, i ben bé que feren, aconseguiren lliurar-se’n, refugiant-se en les profunditats conventuals o fent-se passar per estudiants. També hi fou present el professor Agustín García Calvo, a qui denominàvem «el correu de Vladivostok», a causa de les seves patilles i d’un espectacular abric verd que li arribava fins als peus: ens recordava Miquel Strogoff. García Calvo, àcrata d’intel·ligència i personalitat singulars, havia estat expulsat l’any anterior de la Universitat de Madrid, amb José Luis López Aranguren i Enrique Tierno Galván. En un gest de solidaritat que vàrem admirar, José María Valverde renuncià aleshores a la seva càtedra d’Estètica a Barcelona i, referint-se al fet que Aranguren era catedràtic d’ètica, va explicar el seu gest amb la frase «Nulla estestica sine etica», que recordo de vegades quan contemplo l’espectacle del mercat de l’art actual (especialment pel que fa a les meves bèsties negres, Jeff Koons i Damien Hirst), i altres aspectes repel·lents del nostre món contemporani.
La imminència de l’assemblea constituent de l’SDEUB es coneixia, perquè s’havia anunciat públicament, però el local on havia de celebrar-se es mantingué en secret, després que Joaquim Viaplana aconseguís pocs dies abans l’acord dels caputxins de Sarrià per utilitzar el convent. El dia dels fets, cada delegat de facultat o d’escola universitària convocà un per un els representants de cada centre i els va indicar el lloc on es faria l’assemblea. En grups reduïts hi volaren a tota bufa, perdent l’alè: la qüestió cabdal era que els centenars d’estudiants i els seus convidats es concentressin abans que la policia se n’assabentés i ho impedís.
Cosa feta: en menys de dues hores tothom era dins del convent (jo hi vaig fer cap amb el meu col·lega Miquel Gich en una moto rabent), mentre en el govern civil i en la brigada social encara estaven fent càbales sobre on es duria a terme l’assemblea. La partida estava guanyada: si les autoritats de la dictadura es resignaven al fet acomplert i deixaven fer l’assemblea constituent, es consolidava un important precedent de llibertat; si, pel contrari, la policia hi intervenia, es produiria inevitablement una forta commoció política i ciutadana; que és el que va succeir.
Sóc un fervent admirador dels estudiants de 1966 que van concebre i realitzar la Caputxinada. Va ser un petit prodigi d’organització meticulosa, només amb alguna pífia: per exemple, el Mercedes blanc d’Antoni Tàpies aparcat al costat mateix del convent, o un convidat, García Calvo, que va fer tard. Per aquí, pensà el nucli organitzador, podia haver-se assabentat la brigada social del lloc de la reunió. La hipòtesi d’una confidència prèvia és descartable, perquè evidentment la policia hauria impedit l’accés i la concentració. En tot cas, atesa l’amplitud de la convocatòria, era probablement inevitable que finalment ho esbrinessin, per rucs que fossin. El repte era de temps i es guanyà. Si algun lector es troba en alguna ocasió en la necessitat de prendre alguna iniciativa d’aquesta mena, sobretot que tingui en compte que les qüestions de celeritat i cronometratge són fonamentals.
En les seves Lliçons americanes, Italo Calvino enumerà sis conceptes que segons ell caracteritzarien el nou mil·leni: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat, multiplicitat i coherència. Totes aquestes característiques són exactament presents en la genial concepció i realització d’aquella assemblea estudiantil sota el franquisme. Tàcticament, les claus de l’èxit de la Caputxinada van ser la lleugera simplicitat de la seva concepció i la rapidesa i exactitud de la seva organització pràctica. Des d’un punt de vista estratègic, l’èxit el determinaren la notòria visibilitat de l’assemblea, la coherència de plantejament que mostraren els estudiants i els invitats que lliurement hi assistiren, així com la multiplicitat del suport solidari que desencadenaren. Varen marcar una fita perquè contribuïren decisivament a ampliar i accelerar el combat català contra la dictadura.
Les fotografies que va prendre Guillem Martínez, delegat de primer curs de l’Escola d’Enginyers, són un interessant testimoni gràfic de la Caputxinada.[1] Retraten l’ambient peculiar d’aquella tancada conventual. «Sorprèn la serenitat que mostren les escenes de la vida diària: un grup de gent que passa les hores mortes prenent el tebi sol hivernal», ha comentat l’autor. Cert: hi ha una cosa estranyament paradoxal en l’atmosfera distesa d’aquestes imatges, que semblen reflectir un temps suspès i una espera tranquil·la. Sorprèn també la indumentària d’estudiants, professors i convidats, amb una rigorosa etiqueta encorbatada que ara només veiem en les imatges dels consells d’administració.
Hi ha un parell de comentaris fets amb posterioritat per Maria Aurèlia Capmany que assenyalen altres aspectes interessants d’aquell acte: l’ús del castellà, més freqüent que no pas ara: «El costum, ja mecànic, de l’estudiant de parlar en català amb el veí i parlar en castellà així que l’estudiant en qüestió agafava el micro»; i el paper subordinat de les noies estudiants: «En els càrrecs importants només hi havia nois. Però el més terrible és que tan bon punt ens vam organitzar, vaig descobrir que les noies eren totes a la cuina».
Sembla que va ser Franco qui decidí que la policia entrés en terreny sagrat. «¡Esto se tiene que acabar!», diuen que va dir al seu ministre de la Governació, Camilo Alonso Vega. Dit i fet. Dirigits pels germans Creix, els grisos penetraren finalment en el convent, després d’un setge que va durar un parell de dies i un parell de nits, interrompent l’assemblea i procedint a detenir els assistents. A Vivalda i l’Àfrica tenebrosa, una petita peça teatral, Joan Oliver va evocar amb les el·lipsis obligades en una època de censura aquella irrupció policíaca: «Era una boirassa densa, individuada, reglamentada i altiva: empenyia, desalbergava, grapejava, acomboiava i conduïa ordinàriament.»
Efectivament, vàrem ser grapejats i acomboiats per conducció ordinària als calabossos de la brigada político-social, a la Via Laietana. Allà vaig poder observar les reaccions que la detenció havia provocat en els invitats de més edat. El doctor Jordi Rubió s’havia tret uns anys de sobre (en tenia aleshores 79!). En el seu parlament davant dels estudiants havia qualificat la jornada de «dia meravellós» i estava d’excel·lent humor en el moment d’entrar a la brigada social: li brillaven els ulls sota les blanques celles abundants, una mica mefistofèliques, i mostrava una certa exaltació pickwickiana. «Sóc a casa meva!», comentava al policia perplex que l’escoltava, i li explicava que havia nascut en aquell immoble de la Via Laietana que ara albergava la «Jefatura Superior de Policía». Salvador Espriu, per contra, amb els llavis prims fortament contrets, mostrava un gest que semblava de furor fred i concentrat. S’havia trobat malalt durant el setge, i devia pensar que tot allò era una poca-soltada. Josep Martorell fou testimoni de la seva acrimònia pels nyaps sintàctics del funcionari de la brigada social que mecanografiava la seva declaració: «No, no y no. Primero el sujeto, luego el verbo y después el predicado», deia Espriu al policia, amb veu sibilant i càustica. Tant Rubió, «por motivos de edad», com Espriu, «por motivos de salud», van ser alliberats després de prestar declaració. A la resta se’ns quedaren les setanta-dues hores preceptives.
El «Creix però no et multipliquis!», increpació que féu fortuna, li vaig sentir a Joan Oliver en els calabossos on ens introduïren molt precàriament. Hi havia overbooking. En una cel·la plena de gom a gom, on a penes teníem espai per estirar-nos capicuats, Oliver semblava content però es mostrava insomne. Apagades les llums i fet el silenci, bivaquejant com sardines en llauna, en la cel·la a les fosques, sentíem de tant en tant la veu tonant de Pere Quart, volgudament histriònica i cavernosa, llençant una breu exclamació contundent, en castellà de Sabadell: «¡Canallas!», per exemple. Aquella sonora i ronca veu d’ultratomba ens feia riure i no ens deixava dormir. «¡Cállense, coño!», sentíem a l’altra punta del passadís, com en una premonició del 23-F. Es feia el silenci per uns minuts i es produïa després el bucle d’una seqüència encadenada: des del seu jaç de fortuna, el poeta tornava a imprecar profèticament, entre la ira i la conya, la tirania que ens subjugava.
Vàrem sortir al cap de tres dies de les masmorres, convenientment multats, i jo vaig veure com s’estroncava definitivament la meva incipient carrera universitària. El doctor Linés, un catedràtic d’anàlisi metemàtica que de tant en tant es descordava l’americana per tal d’exhibir l’escut amb el «yugo y las flechas» de la clivella del cinturó, s’encarregà d’anunciar-me que m’havien retirat la beca de doctorat. Pot arribar-se a entendre la lògica d’una dictadura que aparta de la docència els professors dissolvents (la teoria de les «manzanas podridas» que fan malbé tot el cistell); però la supressió d’una beca per estudiar l’estratigrafia d’un sector del Prepirineu català —exercici per definició solitari i políticament més que innocu— em va semblar una decisió idiota i totalment contraproduent per als interessos del règim: estimulà considerablement el meu activisme antifranquista i la meva vocació política.
La campanada conventual de la Caputxinada va desvetllar un ample moviment de solidaritat a Barcelona. Joan Reventós em comentà, quan ens veiérem uns dies després dels fets, que la mateixa tarda de l’inici del setge s’havia trobat, en un carrer contigu dels Caputxins, amb Antoni Gutiérrez Díaz, el Guti, dirigent del PSUC, i amb Jordi Carbonell. Tots tres, com bastanta altra gent, havien intentat apropar-se al lloc de l’assemblea en conèixer la irrupció de la policia i no ho aconseguiren perquè aquesta acordonava la zona. Es dirigiren aleshores a casa d’en Carbonell, al carrer de Craywinckel, per tal de discutir la jugada, i acordaren convocar una reunió més àmplia per coordinar les iniciatives de suport als assetjats. L’endemà eren un grup més nombrós: Joan Armet, Joan Ballester, Josep Benet, Josep Maria Castellet, Joan Cornudella, Pere Portabella, Josep Solé i Barberà i altres advocats, més Enric Argullol i altres estudiants que havien restat fora de l’assemblea.
Aquells encontres van anar-se continuant en els dies i setmanes següents i donaren lloc a la Taula Rodona, una primera instància unitària que per primera vegada aplegà socialistes, comunistes, nacionalistes i democristians. En una primera etapa, la plataforma se centrà en la solidaritat amb els estudiants, professors i intel·lectuals implicats en la Caputxinada: s’organitzà la recollida de diners per pagar les multes (Pere Portabella s’encarregà d’impulsar una subhasta d’obres d’art a París), s’organitzà un acte d’homenatge al doctor Rubió a la facultat de Dret, etc. Allò era un nucli dinàmic que s’anava agregant, en què confluïen persones i grups que aspiraven a desenvolupar amb més continuïtat i amplitud un moviment unitari contra la dictadura. Aquelles reunions tenien un caràcter poc formalitzat i se celebraven en un ambient efervescent, a les cases de Josep Benet, del pintor Josep Guinovart i de la seva companya Maria Antònia Pelauzy, i dels doctors Joan Colomines, Felip Solé Sabarís i Charo García Verde, entre d’altres.
No hi ha res més engrescador que els moments fundacionals. Aquells ho eren. Vàrem contribuir a impulsar de manera entusiasta aquella dinàmica unitària germinal. Teníem la consciència que a partir del setge dels caputxins i del moviment aglutinador que en seguí s’estava creant quelcom molt més important que un sindicat estudiantil. S’havia produït una mena de detonant ciutadà que feia convergir en una perspectiva unitària general diversos processos que s’havien anat desenvolupat en aquells darrers anys en la nostra societat.
(Aquest text és un fragment del llibre “El mínim que es pot dir. Memòries polítiques”, La Magrana, RBA 2014).
Veieu el llibre electrònic
[1] «La Caputxinada. Crònica gràfica. Fotografies de Guillem Martínez». Barcelona: Publicacions de la Residència d’Investigadors, núm. 17. CSIC-Generalitat de Catalunya, 2002.
