Estem en un moment tan incert, que cada vegada que surt una enquesta electoral omplim articles, tertúlies i converses de manera apassionada. Va petar la crisi econòmica i la social, i tot indica que enguany peta la crisi política, que potser és conseqüència de les dues anteriors, o són tres vèrtex d’un mateix triangle. Jo diria que més aviat és això segon. Crisis en definitiva significa mutació, vicissitud i canvi.
Vull apuntar algunes reflexiones que em suggereix la darrera enquesta realitzada per Gesop, sense entrar a fer sumes ni restes ni una anàlisi de números.
Reafirma la tendència de parlaments fragmentats, lluny de majories absolutes, (això fa temps que va desaparèixer) les dificultats dels partits tradicionals i l’alça de noves organitzacions polítiques.El vot és volàtil, perquè ho és en situacions de canvi com les que vivim, i davant les incerteses actuals, la ciutadania sembla que decidirà en funció de la vehemència del moment concret. L’arc parlamentari, estatal, andalús, i sobretot català, semblen mapes de processos constituents, i potser és inevitable que sigui així. Vull dir, que qualsevol trànsit qüestiona, fragmenta, remou, fins tornar a un nou equilibri. El problema serà la governabilitat durant aquest trànsit.
Podemos o Podem i Ciudadanos o Ciutadans, semblen els més beneficiats. Hi ha qui els posa com a les dues cares d’una mateixa moneda. Cert que comparteixen el fet de la seva irrupció pública però les seves trajectòries són ben diferents. Podemos haurà de fer el seu procés, i veurem com el fa i cap a on. Però de moment a la gent li serveix per qüestionar i castigar, i en general serveix perquè la resta de partits també es moguin, i espero que no sigui només per la por a perdre estatus, que és el que sembla que passa. Vull aturar-me un moment en Ciutadans a Catalunya. El seu missatge respecte la qüestió nacional és diàfan, mentre que el PP per exemple és de confrontació i atac contra Catalunya, cosa que els no nacionalistes tampoc ho volen. I una altra qüestió per pensar-hi, el seu espectacular augment segons aquesta darrera enquesta, coincideix amb la sevaprojecció i visibilitat estatal. Recordem que la participació electoral dels catalans ha estat sempre més elevada en les eleccions generals que en les catalanes, i revisem el perfil del votant que participa en unes i s’absté en les segones, i quines teles es miren i els perfils dels espectadors. Tot “el procés de transició nacional” ha visualitzat a una gran part de la població, però no a tota la població, de moment.
El procés de Catalunya, acabi com acabi, està cremant a quasi tots els líders polítics que hi participen, siguin de l’opció sobiranista o la contraria o la intermèdia, i crec que això és inevitable. Alguns ja han caigut, i cauran altres, perquè és el mirall també de les crisis internes i indefugibles de les seves organitzacions davant tants interrogants, i perquè es necessitaran nous actors que no estiguin esgotats.
La darrera reflexió mirant el suposat arc parlamentari. La necessitat de reconstruir, refer, traçar,… diguem com vulguem, un projecte d’esquerra a Catalunya. Una proposta inclusiva, transversal, socialdemòcrata, atractiva, útil i capaç d’aglutinar pluralitat social. Hi ha carència.
Article publicat a Catalunya_Press
