Hi ha moments, circumstàncies o converses que esbossen una mena de depressió col.lectiva davant els moments d’incerteses que patim. Les vivències en aquests moments de crisi es tradueixen d’entrada en una trista resignació individual de recerca de supervivència.
Quines percepcions té la gent: uns governs segrestats per altres tipus de poder, sobretot els econòmics, la sensació que la política no és útil, la falta de resposta dels partits polítics tradicionals i fins i tot de les institucions, … tot plegat deixa desamparada a una ciutadania que necessita de respostes i que no troba. Una nova i ferotge onada conservadora que està guanyant la batalla de les idees i que ha deixat sense rèplica essencialment a l’esquerra. La resignació i l’individualisme són grans armes del que vol exercir el poder per sobre dels interessos col.lectius.
La contestació de plataformes diverses està ocupant l’espai públic, l’urbà; i està ocupant un nou espai públic, les xarxes socials i la capacitat de convocatòria i comunicació. El moviment #15M, la manifestació del #11S, la vaga general del #14N, la #cumbresocial, el #somescola, les marees grogues, negres, blanques, … són molt més que hashtags. És passar de la resignació a la indignació, de la impotència individual a la resposta col.lectiva. Apunto algunes experiències més com a exemples encoratjadors pel que fa a la innovació social. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que desitgem provoqui una reforma real de la Llei Hipotecària i la dació en pagament. La Banca Ética, una manera responsable i solidària d’entendre les finances. El Moviment “Procomún”, de com gestionar socialment el que és col.lectiu.
Article publicat a CatalunyaPress el 19 de desembre de 2012
