Cada vida és especial i les vides d’algunes persones són extraordinàries i enormement influents. La vida de Thatcher certament ho va ser. El seu llegat i el seu model de lideratge seran objectes de debat durant les properes setmanes i mesos. No cal dir que ens hem oposat a la ideologia de Margaret Thatcher i a la seva visió política. Gran Bretanya és una nació molt més dividida i desigual com a resultat del seu lideratge. No obstant, encara és útil fer-nos la pregunta, què podem aprendre d’ella?
En primer lloc, que una creença ferma es pot combinar amb la popularitat suficient perquè es produeixi un canvi transformador. L’anàlisi fàcil seria dir que era simplement una dogmàtica del lliure mercat i que alguns grups ben intencionats i alguns individus volen construir una imatge simplista de la seva ala esquerra, com si tot el que va necessitar per tenir èxit fos una creença sòlida com una roca. Hi havia sens dubte molt més en el seu èxit, tenia una ideologia clara i va anar implementant-la de la mateixa acurada i intel·ligent manera. Era pragmàtica en saber a on volia anar, però va desplegar una gran habilitat a l’emportar-se el seu partit i una part important del país amb ella. Potser s’han convertit en un orgull els impostos per càpita i Europa, però llavors la major part del seu treball es feia a través de la privatització, les vendes immobiliàries, la gran explosió de la desregulació financera i el debilitament del moviment sindical. Va ser un projecte hegemònic astut.
Però, gran part del seu projecte era divisiu i dogmàtic, l’esquerra ha de plantejar-se la pregunta òbvia i difícil que en sorgeix, un projecte de transformació política sempre implica una divisió? Quina és la barreja correcta entre la ideologia i el pragmatisme? I on queda el pluralisme en tot això? Si s’hagués involucrat més en la creació del seu projecte, llavors hauria estat encara més duradora? Aquesta no és una pregunta fàcil de respondre, però mostra que al final, el seu estil de lideratge, un que sistemàticament va aixafar tota oposició no pot ser la base d’una bona societat per a l’esquerra. El nostre és un camí més complex i interessant per recórrer.
Marx deia que “fem història, però no amb les condicions de la nostra pròpia elecció”. Thatcher va tenir la sort que ella era la líder de la dreta del lliure mercat en el moment en que la solució de la postguerra no s’estava minant. També va tenir sort amb la manera com va encoratjar als think tanks i altres polítics per ajudar-la a construir l’espai intel·lectual i la capacitat d’organització per a la seva nirvana neoliberal. Les cites polítiques més poderoses de la nostra època provenen d’ella, ni més ni menys que el seu mantra “no hi ha alternativa”, o “no existeix tal cosa com la societat” i la seva creença que “l’economia és el mitjà, l’objectiu és canviar l’ànima”, una frase que demostra una ambició política bastant impressionant.
Thatcher sabia que la gent tenia instint competitiu – que podrien ser afectuosos i cooperatius o egoistes i individualistes. El seu treball consistia en destruir les institucions que els hi havien donat suport i construir-ne de noves que li donaven l’altre cara del caràcter de la gent. Va ser una lliçó política que el Nou Laborisme no va aprendre quan es van negar a construir institucions duradores que integressin la solidaritat social. L’actual govern per la seva part, ha après aquesta lliçó i les últimes retallades a la seguretat social i el llenguatge dels «lluitadors contra els mandrosos” pot ser vist com a part d’aquest llegat.
Thatcher tenia la seva visió del que ella volia que la nació fos. Era un sentiment genuí i a menys que entenguem de què es tractava i per què va arribar a tanta gent fallarem al desenvolupar una alternativa popular. La paràbola que usava era la del Bon Samarità, que es negava a caminar per l’altra banda del carrer, però a canvi es parava a ajudar als menys afortunats. En poques paraules, el dret de pensar que les concentracions de riquesa són naturals i permeten a les persones ser caritatives, mentre que l’esquerra està a favor d’un enfocament de forma més col·lectiva i amb drets basats en la justícia. Però fins i tot, l’inferir aquest amor als veïns, ens ha de fer entendre que les mesures que promovia eren divisives. Entenia massa el poder del llenguatge simple – confonent hàbilment les llars i les economies nacionals i parlant constantment sobre la llibertat que va aconseguir en el terreny cultural per al seu projecte.
D’altra banda, no es pot ignorar l’immens èxit de convertir-se en la primera dona primer ministre en un entorn dominat pels homes. Alhora, és evident que moltes de les seves polítiques van soscavar la posició de la dona en la societat.
Vivim en una utopia – no és només la nostra utopia. És la utopia de Thatcher i els seus acòlits que es van atrevir a desitjar els seus somnis de lliure mercat. Ens hem d’inspirar en la seva vida i la seva obra, per saber que els països poden ser transformats i fets a la mida d’un conjunt de creences. Va dir que “el socialisme mai moriria’. Sabia que la necessitat de ser social és un tret profundament humà que volia limitar-lo a la bona voluntat individual. La nostra tasca és construir un socialisme que ressoni als nostres temps, que reconegui que els fins mai justifiquen els mitjans i que coincideixi amb la seva ambició i la seva brillantor estratègica.
