El projecte europeu es troba en el pitjor moment des de la seva creació. Primer va ser la nefasta gestió de la Gran Depressió i la conseqüent pèrdua de legitimitat de les institucions europees. Ara, una gestió de la crisi dels refugiats que ha desbordat Berlín i Brussel·les i a convertit la Mediterrània en la frontera més mortífera del món.
En l’últim any hem vist en escac els dos majors èxits de la integració europea: l’euro i Schengen. I encara no és segur que puguin sobreviure al que s’acosta. Per acabar d’adobar hem tingut una negociació amb Gran Bretanya que ha trepitjat unes quantes línies vermelles del projecte europeu i se celebrarà un referèndum d’infart que podria comportar la sortida d’un important Estat membre de la Unió.
Recapitulem. La crisi de l’euro va posar en relleu les deficiències institucionals d’una moneda desproveïda d’eines per fer front a dificultats econòmiques: sense pressupost potent, sense coordinació de política fiscal, sense estabilitzadors automàtics i sense un Banc Central digne del seu nom. Una moneda que havia creat greus desequilibris macroeconòmics en els balanços per compte corrent entre el centre i la perifèria i que havia inundat alguns països de crèdit fàcil i barat.
La gestió de la crisi va fer públiques ingents quantitats de deute privat en un cercle viciós que encara no s’ha aconseguit trencar. Això va deixar a la intempèrie a alguns estats que van absorbir aquest deute sense un Banc Central que els recolzés i van haver de demanar ajuda. Finalment la recepta aplicada, austeritat i devaluació interna, s’ha demostrat verinosa. Ineficaç econòmicament i punyent socialment. Ha deixat rera seu societats trencades per les desigualtats.
Almenys hi ha tres derivades d’aquesta política. Primer, el mètode de consens i unanimitat juntament amb el marge de maniobra que deixen les noves normes fiscals als governs nacionals han empetitit la democràcia europea i deslegitimat els seus processos de decisió. Segon, la Unió va ser un projecte creat per convergir social i econòmicament i el resultat de la gestió de la Gran Depressió ha estat obrir una gran bretxa entre els països de nord i els del sud d’Europa. Tercer, la gestió de la crisi ha mutat les nostres opinions públiques i sistemes de partits i ho ha fet de forma contraposada als països creditors i deutors; cosa que dificulta i dificultarà prendre decisions comunes.
Es van guanyar diverses boles de partit en aquest front. Però les amenaces econòmiques tornaran a aparèixer. Amb les negociacions sobre la política fiscal dels governs nacionals, amb els problemes d’alguns sistemes financers o amb les turbulències econòmiques que vénen de l’exterior. L’únic que sembla estar a l’altura és Mario Draghi; però la política monetària és necessària i no suficient per sortir del mal pas. És imprescindible estimular la demanda interna. Veurem. Però no donem per tancada aquesta carpeta.
En un altre ordre de coses el 2015 va portar l’arribada de més d’1 milió de refugiats a Europa. En no tenir una porta legal d’entrada i un sistema comunitari d’asil han acabat entrant per la finestra. Via ruta dels Balcans i amb destinació a Alemanya. Tenim el veïnatge en flames: una terrible guerra civil a Síria, caos institucional a Líbia i conflictes latents a l’Afganistan i l’Iraq.
Els països que estaven absorbint refugiats (Turquia, Líban i Jordània principalment) van deixar de tenir capacitat d’acollida i l’instint de supervivència sol ser més fort que el control de fronteres. Aquí caldria destacar que el Govern alemany ha fet un gran esforç d’acollida que pot acabar costant-li la cancelleria a la mateixa Angela Merkel. I apuntem bé, qui bloqueja tenir una resposta raonable a aquest fenomen estan sent alguns governs ultres al Consell amb els qui Espanya s’ha alineat.
Una resposta que hauria de ser un mecanisme d’asil comunitari, un sistema permanent de reubicació per repartir l’esforç d’acollida i un corredor humanitari per a l’arribada de refugiats que evités més morts. Perquè sense una política comuna i ordenada no hi haurà solució.
Per contra Europa sembla decidida a externalitzar la gestió dels refugiats a Turquia mitjançant el pagament d’una voluminosa factura i massives devolucions en calent. Una cosa incompatible amb la legalitat internacional i que requereix d’un país que pateix una preocupant deriva autoritària. I al mateix temps veiem al camp de refugiats Idomeni les conseqüències de tensar la lliure circulació de persones en la seva baula més feble, de nou, Grècia. Deixar caure a la peça més fràgil no només és moralment inacceptable, sinó que és políticament tòxic per a un projecte de valors com és l’Europeu.
Hauríem d’aprendre com a mínim una lliçó d’aquest episodi: Europa no és una illa. És un apèndix de la placa euroasiàtica i el que passi al nostre voltant ens afecta, i molt. Així que encara que només sigui per interès, preocupem-nos-en.
Si tot això no fos poc els esforços a Brussel·les s’han concentrat durant les últimes setmanes a retenir la Gran Bretanya a la UE. Per això s’està pagant un preu altíssim. L’acord amb Gran Bretanya aprofundeix en la seva excepcionalitat política i destitueix un consens fonamental del projecte europeu: la comunitat de drets. I ara a l’espera del referèndum.
La seva sortida comportaria una gran pèrdua de pes econòmic, diplomàtic, demogràfic i militar de la UE però això no és el que més preocupa a la capital d’Europa. Brexit vol dir pintar la porta legal i política de sortida de la Unió. Una cosa fins fa molt poc impensable. Una porta que podrien voler utilitzar altres en el futur.
De teló de fons de totes aquestes fallades orgànics del projecte Europeu: l’avanç de l’extrema dreta i les forces euroescèptiques i reaccionàries. Primeres en les enquestes a Holanda, Àustria o Suècia i ja en el poder a Hongria o Polònia. Una alarmant pèrdua de drets i llibertats en diversos llocs de la UE que va sempre lligada a l’empobriment de l’Estat de Dret. La Llei Mordassa és un exemple d’això. De ser un espai projectat per augmentar les nostres llibertats i drets a estar preocupats pels passos enrere que diversos governs volen donar en aquesta matèria.
Europa com a problema. Més aviat, com a part del problema. Però sens dubte també com a part de la solució. El més gran dels regs és que la ineficàcia i les crisis que afrontem acabin provocant un (gran) replegament nacional quan l’arrel de bona part dels nostres problemes està a les capitals europees. I no a Brussel·les.
Cap dels reptes que afrontem: econòmics, migratoris o geopolítics els podrem solucionar-sols. Per eixamplar la democràcia, assegurar un progrés econòmic ben repartit i representar en el món un espai de dignitat compartida dels europeus ens necessitem com mai ens hem necessitat. Però també necessitem que les nostres institucions europees deixin de semblar una carcassa buida dels valors que sempre havien aspirat representar.
