Portada

Clara Blanchar: Creix la Barcelona pobra

pobresabcnEn algunes parròquies de Nou Barris els capellans han deixat de passar el raspall. En missa ja no recapten diners, recullen menjar. Així estan de apurats dels barris del districte més pobre de Barcelona. Nou Barris repeteix un any més com el més pobre dels districtes en la cartografia de la pobresa que dibuixen les xifres de distribució territorial de la renda familiar a la ciutat. Les xifres del Departament d’Estadística de l’Ajuntament de 2011 mostren a més com la bretxa s’engrandeix: cada any hi ha més barris per sota de la mitjana. Dels 73 barris de la ciutat, el 2010 havia 53 per sota, en 2011 són 55. És a dir, el 75% dels barris estan per sota de la mitjana.

Prenent com a índex de renda familiar el 100, en els extrems de la llista figuren Can Peguera (34) i Pedralbes (241). O sigui, una família de Pedralbes disposa de set vegades més renda que una de Can Peguera, el barri de les anomenades “cases barates”, aixecat per allotjar els treballadors de l’Exposició de 1929, el gestiona el Patronat Municipal de l’Habitatge, que ofereix els pisos a famílies en situació molt precària. Les dades de cinc anys demostren com la situació d’uns millora i la dels altres empitjora. El 2008, la renda familiar a Pedralbes era de 194 i la de Can Peguera de 52.

El president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), Lluís Rabell entén que aquestes xifres demostren “fins a quin punt s’està instal·lant la fractura social entre barris de la ciutat, com la polarització es cronifica”.

“Unes desigualtats que lluny de desaparèixer, s’aprofundeixen, perquè els barris amb rendes més baixes empitjoren any rere any, mentre que en el pol oposat, l’increment de rendes és molt notable”. Pedralbes salta entre 2010 i 2011 d’un índex de 208-240 sobre 100. “Perquè la mitjana d’un barri es dispari d’aquesta manera hi ha d’haver molta gent acaparant molts diners”, apunta Rabell.

Si la foto de Nou Barris és la de barris densament poblats, d’orografia complicada, amb molt habitatge primer del desenvolupisme, més tard pública i ja en la dècada passada fruit de l’especulació urbanística, i amb població treballadora procedent sobretot de successives onades migratòries, a la de Pedralbes predominen habitatges unifamiliars de luxe o edificis a quatre vents, amb entrada de servei, carrers amb aparcament de sobres i asfalt cobert per fulles després d’hores sense que passi ni un cotxe.

Com una vegada va recordar irònicament el politòleg Joan Subirats, citant l’antropòleg Mikel Aramburu, Pedralbes és un gueto, entès com “una àrea en què viu gent amb orígens ètnics, culturals o religiosos molt similars i que, de forma voluntària o involuntària, presenta un cert grau de reclusió d’aïllament”.

Sigui o no una ironia, la distribució territorial de la renda per barris casa amb altres indicadors estadístics de la ciutat, que no fan sinó reafirmar l’assistència d’una bretxa. Poden les xifres més o menys curioses, sobre l’antiguitat del parc automobilístic, per exemple, o de més transcendència: com la situació del parc d’habitatges, la incidència de l’atur o l’esperança de vida. Els veïns dels barris rics de Barcelona viuen vuit anys més que els del Raval (amb una renda familiar de 64,2), 81 anys enfront de 73, revelava l’octubre passat una estadística d’un projecte europeu de recerca (Sophie) sobre el impacte de les decisions públiques sobre la salut que a Barcelona coordina l’Agència de Salut Pública.

La mateixa agència, en el seu informe de 2011, subratlla el cas de Nou Barris, del qual destaca les “privacions socials i econòmiques” en el capítol referit a l’esperança de vida i la mortalitat. Destaca com la tendència positiva de la mortalitat prematura s’ha frenant a la ciutat, tot i que fa èmfasi “a l’evolució negativa observada a Nou Barris, que va tenir un excés de mortalitat prematura en els últims anys i un repunt en 2010 […], que coincideix amb l’evolució del nivell de privació de la població”. “Calen esforços per millorar la prevenció i la promoció de la salut, així com les condicions de vida i treball per reduir les desigualtats en la mortalitat prematura a Barcelona”, conclou.

Des de la Coordinadora d’Associacions i Entitats de Nou Barris, Albert Recio, explica que l’últim número de la revista La Veu del Carrer, que edita la FAVB, també posa el focus al districte en un article que pentina les inversions municipals per districtes. “Hi ha un paral·lelisme entre la degradació de la renda i les inversions municipals”, subratlla el president de la FAVB. A Nou Barris fins i tot s’ha constituït la plataforma Nou Barris cabrejada: pel tancament d’ambulatoris (Guineueta) i serveis d’urgències, per batre tots els rècords de desnonaments (Ciutat Meridiana), perquè es tanquen línies en escoles de primària, s’amenaça amb el tancament de guarderies (Trinitat Nova), pel centre cultural de la Prosperitat que no arriba, la residència d’ancians acabada però sense inaugurar per manca de diners, pel retard en les beques menjador que fa que algunes famílies tirin la tovallola, perquè han traslladat un centre de rehabilitació de traumatologia on per arribar-hi cal fer una excursió amb autobús… Recio i altres integrants de la Plataforma van ser rebuts dijous a la Síndica de Greuges de Persones, M. Assumpció Vilà, que els va cridar per conèixer la situació del districte. “Els serveis socials estan col·lapsats”, assegura Recio.

Són aquests serveis socials els que deriven a les famílies al centre de recollida d’aliments que des de juliol passat centralitza els lliuraments les parròquies del districte al barri de Porta, al costat del camp de la Damm. Desplaçar-se al nou centre és una feina per als veïns de Roquetes, Canyelles, Ciutat Meridiana o Torre Baró. Però els voluntaris de Càritas defensen el nou sistema, amb recollida a hores concertades amb les famílies i un espai ampli que facilita la concentració de tot tipus de menjar. “Dignifica el servei i evita les aglomeracions i cues de famílies amb carros”, explica el coordinador de la parròquia de Sant Josep Obrer (Trinitat Nova), Joaquim Lafuente.El centre atén 700 famílies al mes, indica. Després de més d’una dècada com mossèn a la parròquia de Sant Sebastià (Verdum) i molta experiència en barris humils de Badalona, ​​el rector Joan Quadreny confirma que la situació de Nou Barris és límit. “Hi ha dos dics de contenció sense els quals hi hauria barricades als carrers: la família i la solidaritat representada en serveis com el de Càritas”.

 

El País

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button