EuropaPortada

Claire Demesmay i Julie Hamman: I el seu nom serà Emmanuel…

macron2L’elecció d’Emmanuel Macron és una bona notícia no només per a França, sinó també per a Alemanya i la cooperació franco-alemanya. Això es deu a que Macron és un europeu convençut que vol prendre noves mesures per a la integració, sobretot quan es tracta de les polítiques de la eurozona  i de defensa. No és cap secret que espera molt de la cooperació amb Berlín. Però el seu clar compromís no vol dir que França vagi a  associar-se amb Alemanya per convertir-se en la força impulsora  de la Unió Europea. Macron ha estat elegit no per les seves posicions sobre  política europea, sinó més aviat malgrat aquestes.

La decisió del resultat de diumenge, amb Macron guanyant un saludable 65 per cent dels vots en contra de la candidata d’extrema dreta Marine Le Pen, pot ser enganyosa. Obscureix el fet que l’elecció presidencial es va polaritzar en un grau gairebé sense precedents en la recent història de França. Seria simple autoengany interpretar aquesta victòria com un vot per Europa, pel liberalisme i per un cosmopolitisme il·lustrat. Emmanuel Macron s’ha convertit en president perquè una majoria dels votants francesos va decidir en contra de l’alternativa – Marine Le Pen i la seva coalició nacionalista amb Nicolas Dupont-Aignan.

L’efecte podia ser vist fins i tot en la primera volta de votació, amb molts electors optant per un vot tàctic en favor de Macron, contra les greus debilitats dels candidats dels partits tradicionals i la possibilitat real dels moviments extremistes de la dreta i l’esquerra. Només el 40 per cent dels que van votar per ell en la primera volta diuen que donen suport al seu manifest, i només un nou per cent creu que mantindrà les seves promeses.

Un vot per Macron; no per a la UE

El resultat no hauria de ser vist com un vot per a la Unió Europea, perquè Emmanuel Macron va fer poc per contrarestar el sentiment anti-UE durant la campanya electoral. A Berlín, Brussel·les, Londres va expressar adulació per a la UE, mentre que a França se centrà principalment en el mercat de treball, la política d’educació, i el suport a l’empresa. En conseqüència, els seus votants consideraren les qüestions europees menys important que la desocupació i el poder adquisitiu. Com més dominaven les veus més anti-europeus, més moderat es feia el discurs pro-europeu de Macron. A França es va presentar com un candidat que volia “una altra Europa” i va declarar: “No vull mantenir Europa com és ara“. Vol dir això que l’any 2017 un candidat ha de marcar distàncies amb Europa per tal d’esdevenir el president de França?

La crítica del curs actual de la política europea, per descomptat, no sempre equival a euroescepticisme. Macron ha abordat qüestions com la directiva de la UE sobre el desplaçament de treballadors. A França, la directiva s’ha convertit en un símbol del dúmping salarial de l’Europa de l’Est. Marine Le Pen reclama  que sigui abolida, i el president Hollande ja  volia combatre el seu abús. Emmanuel Macron vol modificar-la, però de cap manera posa en qüestió la lliure circulació dels ciutadans dins de la UE. No obstant això, està clar que el sentiment anti-Europa ha caracteritzat la campanya electoral, amb tots els candidats criticant la UE en major o menor mesura. A França, els ciutadans mostren una creixent insatisfacció amb la UE: en l’actualitat, més del 25 per cent  senten que l’adhesió a la UE planteja més inconvenients que avantatges; la xifra corresponent a Alemanya és el 14 per cent. Molts desconfien de la globalització i volen garanties de protecció en assumptes socials i de seguretat nacional.

Aquest estat d’ànim seguirà conformant les discussions polítiques a França, i podria limitar la influència del nou president en la política europea. Sobre una base del dia a dia, Macron haurà de cooperar amb socis que no sempre comparteixen el seu entusiasme per Europa. Encara no està clar si el seu moviment  ‘En Marche!‘ tindrà una majoria al Parlament al juny i, si no és així, quines coalicions seràn possibles. Sigui quin sigui el resultat, el nou president haurà de fer concessions. En un país on fins i tot els partits tradicionals es divideixen a propòsit d’Europa, això no és poca cosa. Prenguem l’exemple de la cooperació de la UE sobre la política d’asil: durant la campanya electoral, el candidat Macron va lloar la política del govern en resposta a la crisi de refugiats. No obstant això, un sistema de quotes per a l’acollida de refugiats  a tot el continent s’ha trobat amb una resistència tan forta entre els votants que li serà difícil a Macron aconseguir un canvi de rumb. A resultes d’això, l’opció preferida per Macron és establir centres d’asil de la UE als països fora de la Unió.
No tan ràpid

No és només en  política europea que Macron tindrà les mans lligades. També li serà  difícil dur a terme reformes estructurals. Qualsevol canvi que pretengui realitzar dependrà de la seva capacitat per guanyar el suport de la majoria a l’Assemblea Nacional. El nou president ha anunciat el seu mandat per reformar part de la legislació laboral per decret. S’ha d’obtenir primer l’autoritat del parlament, que encara després d’això té el poder d’anul·lar els reglaments adoptats. Fora del parlament, també, Macron s’enfrontarà a una forta oposició. Els sindicats – sobretot la CGT (Confederació General del Treball) – ja han anunciat protestes per a l’estiu, que tenen la intenció d’utilitzar per bloquejar la reforma laboral. Molts a l’esquerra són contraris a Macron, als seus ulls l’encarnació del neoliberalisme. La consigna de “ni  Macron ni Le Pen” dels partidaris de l’esquerrà Jean-Luc Mélenchon tipifica aquesta actitud. Hi ha grups dins el moviment de Mélenchon, “La France insoumise“, que amenacen amb mobilitzar-se contra Macron. La crítica de la globalització també ve de l’extrema dreta: una i altra vegada en la campanya electoral Le Pen va atacar Macron com a representant de la “globalització desfermada“. El Front Nacional farà sentir la seva veu a l’Assemblea Nacional i fora dels passadissos del poder. I els francesos de tots els colors polítics són reticents a cedir a les peticions alemanyes de reforma.

Als polítics alemanys els agrada imaginar Emmanuel Macron al capdavant d’una gran coalició, però donades les limitacions institucionals i polítiques a França, això no sembla probable. Alemanya també s’haurà de preparar per a la possibilitat de demandes incòmodes de París. Macron s’ha compromès a crear un pressupost comú i establir el càrrec de ministre d’Economia i Finances de la zona euro, per finançar les inversions futures i proporcionar assistència financera d’emergència. Aquests plans desvetllen poc entusiasme a Alemanya, ja que requereixen transferències financeres que el govern federal ha rebutjat fins al moment. En qualsevol cas, els dos països hauran de parlar. Igual que Alemanya necessita una França forta, el nou president francès necessita el suport d’Alemanya per dur a terme les seves reformes. Només aleshores podrà la UE  beneficiar-se d’una associació francoalemanya forta.

International Politics and Society

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button