El resultat de la votació d’ahir al Congrés, respecte de laproposició de Llei Orgànica del Parlament de Catalunya per a la delegació a la Generalitat de Catalunya de la competència per a autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu sobre el futur de Catalunya, va ser l’esperat, però el debat va valer la pena. La tensió argumental sobre el tema havia de trobar un lloc d’expressió, i la seu del parlament espanyol era el lloc ideal per identificar les raons de cada part que anaven més enllà del sí o el no. Només calia escoltar el discurs de Rosa Díez per entendre que no es tractava d’un no a la proposició de llei sinó d’un no rotund a qualsevol aspiració catalana de millora, pel simple fet de venir de Catalunya.
Cinc aspectes, al meu parer, valdria la pena subratllar:
1.- La posició del president Rajoy em va semblar, tot i el seu rigor expositiu i el to aparentment respectuós envers la delegació catalana, que traspuava un esforç per fer aparèixer com a natural el que sap que és en gran part artificial. Va armar-se d’arguments jurídics i constitucionals per posar-se a ell mateix i al seu govern sota el pes de la llei i de la Constitució. No calia tanta càrrega per dir simplement que la proposició de llei, al seu entendre, no respectava els límits de la sobirania marcats per la Constitució. Potser no els respectava, però eren millorables, encara que per aquest camí no li pemetia anar el prejudici fonamental que es va fer palès amb la seva afirmació cabdal: “no teniu raó”. Sobre la base de desqualificar d’entrada la part de raó que pugui correspondre a l’adversari, la seva posició respecte de la reforma de la Constitució sonava més com un desafiament que com una voluntat positiva de buscar camins d’entesa. Vaig entendre que per a ell proposar la reforma constitucional seria un desafiament que es podrien plantejar els que es proposen fragmentar la sobirania i liquidar Espanya. En aquesta línia no hi cabia la més mínima al.lusió al pronunciament de la recent Sentència del T. Constitucional sobre les referències positives del dret a decidir.
2.- L’esgrima dialèctica entre Rubalcaba i Coscubiela, entorn de la compatibilitat o incompatibilitat entre el dret a decidir i el federalisme, va ser per mi el moment argumental per excel.lència de tot el debat. Rubalcaba li recordava a Coscubiela les afirmacions contundents del conseller Homs per convertir el resultat d’un referèndum formalment consultiu en una determinació política per la independència, i en aquest sentit es va referir a les contradiccions entre l’apartat III i l’apartat V del preàmbul de la proposició de Llei del parlament de Catalunya. Les contradiccions hi són, com després va reconèixer Duran Lleida. Mentre l’apartat III diu que la consulta és “la fórmula més idònia per a iniciar un procés democràtic i no pas per a definir en si mateix una realitat jurídica que dependrà de la negociació política posterior i de l’aplicació dels resultats del referèndum d’acord amb el principi de legalitat i sense excloure, naturalment, els processos de reforma constitucional”, l’apartat V sosté que “un resultat favorable al referèndum ha de tenir com a conseqüència, per exigència del mateix principi democràtic, que la voluntat expressada a les urnes obligui a un determinat capteniment polític del’Estat i de la Generalitat, a saber, el de negociar de manera lleial i sense dilacions el procés a seguir per a convertir en realitat jurídica aquella voluntat”. Segons la primera afirmació, el dret a decidir amb una consulta s’inscriu en el marc d’una negociació global amb l’Estat i el resultat no és en si mateix una realitat jurídica que té com a conseqüència inel.ludible la independència; segons la segona consideració, la consulta , si el resultat fos positiu, portaria inel.ludiblement, en tant que realitat jurídica, a la independència, i per tant equivaldria a admetre el dret d’autodeterminació com un fet ja consumat. M’hauria agradat que Coscubiela hagués aclarit més les seves explicacions sostenint que “el federalisme, per ser creïble, ha d’admetre prèviament el dret a decidir”. Aquesta admissió prèvia del dret a decidir s’hauria d’entendre en el sentit negocial de l’apartat III del preàmbul, o en el sentit de realitat jurídica de l’apartat V? Dubto molt que Izquierda Plural pogués respondre en el segon sentit.
3.- Duran Lleida, com sempre, va marcar un perfil propi i va anar al nucli del que acaba demanant l’article únic de la proposició de Llei, és a dir, que “els catalans es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya, en els termes que s’acordin amb el Govern de l’Estat i amb les condicions que estableixen els apartats 2, 3 i 4”. Va fer notar que entre les condicions esmentades no hi figura la del conflictiu apartat V del preàmbul, i va insistir fins a l’extenuació que el que s’ha de fer és pactar i seguir pactant. La desvalguda tercera via altra vegada als braços de Duran. Cal reconèixer que el Govern de Rajoy, per on més queda en evidència, és en el refús a negociar els termes que s’acordessin amb el Govern de l’Estat, el que forçosament significaria una modificació del contingut de la doble pregunta acordada per CiU, ERC, IC i la CUP abans de la proposició de Llei. Per aquest flanc s’hauria pogut fer molt de mal a Rajoy i Rubalcaba, però hi havia, sembla, l’acord tàcit d’ambdues parts de no entrar a discutir la necessitat d’acordar uns termes nous entre la Generalitat i el Govern de l’Estat per fer viable la proposició de Llei. En aquest acord tàcit d’exclusió del que paradoxalment és el nucli de la proposició és on jo em sento exclòs per les dues parts. Doblememt exclòs pel sí i pel no, del dret a decidir i del dret a negociar.
