El moviment dels “Indignats del 15-M” a Espanya sembla tenir una certa relació amb els recents aixecaments populars del Nord d’ Àfrica, i la seva utilització d’ internet i les xarxes socials com a eina de mobilització. El tipus de propostes, en certa manera, recorden un antecedent destacat com fou el Maig del 68, que si be políticament fracassà deixà un llegat important que obligà a introduir canvis significatius en el funcionament de la societat.
El moviment dels “Indignats del 15-M” a Espanya, és un moviment pacífic, sorgit espontàniament, amb la voluntat d’ expressar públicament i col·lectiva, l’ indignació de com funciona la societat en la que vivim i el sentiment de no sentir-se representats per uns partits polítics que no entenen que la realitat social ha canviat. En realitat, expressen un malestar àmpliament compartit per amplis sectors de la societat.
El moviment està format per persones i grups ben diversos. Simplificant molt, podríem classificar-los en dos grups: els antisistema, i els que tot i estar indignats, fan propostes per reformar el sistema. Amb els primers és difícil dialogar dons s’ està a les antípodes i hi han pocs punts de coincidència. En quan als segons, mostren la seva profunda disconformitat amb el sistema actual i voldrien transformar el món per fer-lo més just i solidari.
Les qüestions que causen major indignació en el segon grup, que d’ alguna manera podríem qualificar de “reformista”, és podrien agrupar en varis apartats. El primer fora l’ injust funcionament d’ una societat amb immenses desigualtats socials;
un nivell d’ atur insuportable, especialment pels joves; la precarietat en el treball; la manca d’ habitatge assequible; el no visualitzar perspectives de futur…
Un segon apartat estaria a l’ entorn de la necessitat de regenerar la democràcia. Els partits politics actuen al marge de les necessitats dels ciutadans; el nivell de corrupció al que s’ ha arribat és escandalós; manca de transparència i d’ austeritat; burocratització i professionalització de la política…
I el tercer apartat giraria entorn de la dictadura de les finances, començant per afirmar que les víctimes de la crisi no son les culpables d’ haver-la generat i, en canvi, son les que en paguen les conseqüències; les finances sotmeten la democràcia a les lleis del mercat i a la cobdícia; la excessiva connivència entre poderosos, mitjans de comunicació, i polítics que manipulen els ciutadans i porten a abusos de poder; un sistema financer en molts aspectes pervers; remuneracions escandaloses dels directius…
El moviment 15-M, tot i no estar articulat i, de moment, sense tenir traducció política, és un avís seriós, un avís pacífic, un fusible que s’ ha fos. Si no “reparem” tota l’ instal·lació, la propera vegada potser s’ encendrà foc, esclatarà tot, i ja no hi serem a temps.
Cal veure amb simpatia aquest moviment popular i recolzar aquelles propostes que poden portar a una societat de progrés més justa i solidaria. S’han d’ arbitrar els mecanismes per poder canalitzar les propostes cap a vies polítiques democràtiques, ja correspongui al àmbit català, espanyol, europeu o mundial com a instruments que poden contribuir a transformar i millorar la societat. (Parlament català, Corts espanyoles, Parlament Europeu, Nacions Unides i G-20).
Per concloure, ha de quedar clar que els ciutadans tenen el dret de manifestar-se pacíficament, i el dret a la llibertat d’ expressió, exigint que les autoritats respectin aquests drets ciutadans. També recomanar als partits polítics que parin esment de la crida ciutadana a un canvi social que porti a regenerar la política, eradicar la corrupció i trobar un model econòmic i social de progrés que sigui just i solidari.
