Cesareo Rodriguez Aguilera de Prat: Són (im)possibles els Estats Units d’Europa?
La UE està travessant actualment el moment més crític de la seva història davant la tan difícil negociació del Brexit, l’interminable drama grec i l’amenaça eurófoba protagonitzada per l’extrema dreta en tants Estats nacionals. Davant d’aquest panorama és molt decebedora l’escassa capacitat de lideratge propositiu de les autoritats comunitàries, aferrades a una inèrcia que és letal a mig termini. La UE sembla incapaç de renovar unes institucions cada vegada més disfuncionals, de revertir unes polítiques econòmiques errònies i de fomentar un sentiment cívic paneuropeu. En l’essencial, si el neoliberalisme és intocable i el intergovernamentalisme té sempre l’última paraula de decisió, la UE no està a l’altura de les circumstàncies.
És frustrant seguir amb un confús model d’integració europea que no culmina mai: no hi ha col·lapse total (ja que la xarxa de fons d’interessos compartits és massa espessa per ser desmantellada per complet), però sí paràlisi o, en el millor dels casos , polítiques a curt termini i poc coherents de successius “pegats”. Amb els instruments que té, la UE només és capaç de gestionar de manera molt deficient la inacabada crisi de l’euro, el que planeja – un cop més – el debat sobre els seus límits institucionals. Mentre la Comissió sigui fonamentalment un òrgan tecnocràtic, el Consell Europeu un directori dels governs nacionals i el Parlament Europeu un fòrum fallit de representació popular amb poders limitats, el futur immediat és molt preocupant. No hi ha moltes raons per a l’optimisme ja que l’eventual reforma dels tractats no només és molt complexa en si mateixa, sinó que avui és de fet descartable per falta de suficient consens. El Brexit podria ser una oportunitat per intentar donar un salt qualitatiu en la integració, però amb prou feines s’albiren propostes mínimament ambicioses, més enllà d’alguna suggeriment de reforçar la coordinació en assumptes de defensa i seguretat.
A més, molts estats no només no volen anar més lluny en la integració, sinó que desitgen renacionalitzar competències. Davant d’aquest panorama, sembla obrir-se camí l’escenari de la institucionalització fàctica de l’Europa de “dues velocitats“, cosa que té pros i contres. Formalitzar un “nucli dur” podria impulsar la integració i, si funcionés, potser arrossegaria als Estats més reticents. No obstant això, el principal risc és el d’agreujar la fossa entre països europeus, uns “de primera” i altres “de segona“, que acabarien despenjats i podrien caure en mans dels populistes. Consolidar les “dues velocitats” faria gairebé impossible l’eventual mutualització del deute, obtenir garanties bancàries comuns, dotar-se d’un pressupost comunitari de debò o gestionar políticament l’euro.
Com la UE ha anat molt més enllà de l’antiga CEE, la solució exigeix reformes estructurals profundes i radicals que impliquin regulacions fiscals, redistribució social, ampliació de drets polítics i molta més transparència. Ja que ni el neoliberalisme, ni els populismes, ni la volta a la mítica (i irreal) sobirania nacional poden ser la resposta, cal atrevir-se a fer propostes més agosarades, per utòpiques que puguin semblar, almenys per intentar suscitar un debat públic pluralista el més participatiu possible.
No deixa de ser un tant paradoxal que alguns notables acadèmics realment europeistes no deixin d’insistir que el projecte dels federalistes europeus- els Estats Units d’Europa (EUE) – és impossible i irrealitzable, una quimera anacrònica i ingènua, un somni mort el 2005 (en fracassar la Constitució Europea) o-com a màxima concessió- una cosa molt improbable (Chris Terry, Pol Morillas, José Ignacio Torreblanca). Al meuparer, no ajuden en res amb tan contundents afirmacions, per molt realistes que avui siguin. Els federalistes europeus ja sabem que avui no es donen condicions ni objectives ni subjectives per a aquell escenari, no cal que ens ho recordin ni ens desanimin.
“Més Europa” i una “unió cada vegada més estreta“, si no són frases buides i retòrica insubstancial, impliquen a llarg termini un escenari federal i- preses de debò- haurien de desembocar precisament en els EUE que, en el fons, són la opció més racional, alhora que la més difícil. Crec que els federalistes europeus han de ser més visibles i més concrets en la seva proposta per difondre-la i suscitar – almenys – un ampli debat teòric sobre aquest tema: és el que està intentant Gianis Varufakis amb el seu projecte (Democracy in Europe Movement 25) favorable a impulsar un període constituent paneuropeu.
Admeto que un projecte federal europeu articulat està per fer, però es poden traçar ja algunes línies:
1) en el pla polític es tracta de reforçar les institucions comunitàries supranacionals per fer-les més representatives, més participatives i més garantistes, per tant, més democràtiques,
2) en l’econòmic, caldria donar pas a un Tresor Europeu, la mutualització del deute (els “eurobons”), anar cap a la unió fiscal, atribuir al BCE competències en creixement i ocupació i ampliar notablement el pressupost comunitari
i 3) en el social, a més de recuperar vigorosos Estats del Benestar, seria clau fomentar la solidaritat cívica paneuropea en temps de regressió nacionalista excloent.
Un projecte federal concret, ben estructurat i presentat, serviria per posar en relleu les grans avantatges d’un escenari així, el que podria captar l’interès potencial de molts ciutadans i també d’alguns europartits (socialistes, liberals, verds i sectors de l’esquerra radical). Uns eventuals EUE tindrien, en efecte, molts avantatges sobre l’actual UE:
1) resoldrien la qüestió de la legitimitat ja que la UE de fet només té (quan la té) la funcional (pels seus resultats), mentre que un Estat federal europeu descansaria en el principi de la sobirania popular,
2) es podria introduir una real divisió horitzontal de poders (executiu, legislatiu, judicial),
3) la distribució de competències seria molt més clara,
4) es disposaria d’un sistema fiscal integrat amb mecanismes de compensació interterritorial,
5) es podrien harmonitzar els sistemes de welfare,
6) la competència política interpartidista seria paneuropea,
7) s’integrarien tots els cossos diplomàtics, militars i policials
i 8) es disposaria de representació única en les instàncies internacionals (ONU, FMI, BM, OMC i altres).
És evident que un projecte tan ambiciós com aquest és impossible si la majoria de les elits i les opinions públiques no l’assumeix – i és el que passa avui-, però, almenys, ofereix un horitzó molt clar obert al debat: és el que estem demanant els federalistes europeus. Mentrestant, en no ser (encara) possibles els EUE, cal posar en relleu les contradiccions i disfuncions d’un sistema que està avariat i cal criticar frontalment les pulsions eurófobes reaccionàries. Ni el neoliberalisme de l’austeritat a ultrança, ni el proteccionisme nacionalista són respostes adequades: ja que ja no és possible un keynesianisme nacional, l’única fórmula és la de coordinar seriosament a totes les forces progressistes i europeistes de la UE per salvar-la de si mateixa abans que sigui massa tard.
