És hora de recuperar els matisos; és hora de reconèixer la diversitat i la complexitat de la societat catalana; és hora d’intentar dels compromisos. És hora de tractar els catalans com a ciutadans adults, cridant-los a unes eleccions que admetin opcions matisades i que permetin integrar sensibilitats diverses i complexes en una resultant política capaç d’arribar a compromisos. És hora d’obrir pas a la política.
La consulta del 9-N -encara que hagués pogut celebrar-se amb totes les benediccions i garanties legals- no permetia matisos, no integrava sensibilitats i no tenia possibilitats de facilitar compromisos. Com s’ha vist. Era una reducció binària, en una pregunta confusa, d’una situació política i social molt complexa. Era una crida a una decisi
ó transcendent, però improvisada i immadura, sobre un salt al buit les conseqüències no han estat amb prou feines debatudes a Catalunya. Aquesta improvisació contrasta fortament amb el referèndum escocès celebrat el passat setembre. En aquesta ocasió, el projecte de societat i els programes de govern s’havien debatut en profunditat i constaven en abundant documentació amb la qual la ciutadania estava familiaritzada i sobre la qual el Govern escocès havia adquirit un compromís de compliment. La independència escocesa es concebia com un mitjà per aconseguir aquestes ambicions, mai com un fi en si mateixa. A Catalunya passa tot el contrari: la independència es concep com un fi en si mateixa i s’ajorna per al dia després, o per quan sigui, la qüestió fonamental de què fer amb ella. Com he repetit moltes vegades, això és posar el carro davant dels bous.
El 9-N el poble de Catalunya, no els ciutadans catalans, estava convocat a una mena de plebiscit consultiu sobre la independència. La distinció és important. El “poble”, vocable que m’intranquil·litza, sembla ser alguna cosa immanent, relacionat en el cas català amb la “voluntat de ser” que Vicens Vives creia l’essència de Catalunya. Jo no ho acabo d’entendre. Al poble no li pregunten coses intranscendents, com si creu que els seus líders són competents, o corruptes, o quin tipus de societat vol,
Una apel·lació al poble sempre és divisiva, perquè exclou del immanent als discrepants. La dimensió de la falla tectònica produïda en la societat catalana pel 9-N està per avaluar, però jo em temo que és molt gran. És urgent convocar la ciutadania a unes eleccions legislatives en què, sigui quin sigui el resultat, ningú pugui sentir exclòs. És urgent donar als ciutadans de Catalunya l’oportunitat d’un vot matisat en el qual puguin expressar la seva opinió no només sobre la independència sinó també sobre la idoneïtat dels seus governants actuals i la dels que aspiren a ser-ho. No sóc partidari de les anomenades eleccions “plebiscitàries” perquè també són reduccionistes: cal votar sobre el conjunt de problemes que afecten la societat catalana -atur, corrupció, qualitat de l’educació i de la sanitat, impostos, model de societat .. .- i també sobre l’encaix de Catalunya a Espanya. Els partits polítics haurien d’explicitar amb claredat les seves propostes per fer front a aquests problemes i als que no ho facin jo crec que no se’ls hauria de votar. Cal fer un esforç per tornar a posar els bous davant del carro.o quants impostos vol pagar. No Al poble se li pregunta només l’essencial: si creu que ha arribat ja el moment que Catalunya sigui independent. I sense donar-li l’oportunitat d’apartar la bandera amb la qual s’emboliquen els seus líders perquè pugui veure què hi ha sota les faldilles. Per dir-ho clar: l’únic poble amb el qual jo em sento còmode és el Poble Espanyol, és a dir, el petit parc temàtic situat en muntanya de Montjuïc de Barcelona. Els altres em donen moltíssim recel.
El règim polític de 1978 està fent implosió. No només perquè és incapaç d’aturar la corrupció sistèmica que el corroeix, a la qual Catalunya no és aliena, sinó perquè no és capaç de donar solució a cap dels altres grans problemes del país, que són els mateixos que els que ha d’afrontar la societat catalana. S’ha arribat a una situació de final de règim. Ha començat ja un període en què hi haurà crisi, tensió, catarsi, propostes de reforma, canvi d’equilibris polítics … En algun moment es consolidarà un nou règim, necessàriament amb una nova organització territorial de l’Estat. El reduccionisme independentista porta a Catalunya a dir “això no va amb mi, que facin el que vulguin”. Crec que és un gravíssim error. Fins i tot els independentistes més radicals haurien d’estar molt interessats en el que passa en un país veí. en el meu
opinió l’aportació catalana a una nova transició espanyola ha de ser tan rellevant, o més, que la de 1978.
Per a això cal una capacitat de compromís i de persuasió que només pot sortir d’unes noves eleccions legislatives que caldria convocar com més aviat millor.
