L’Ajuntament de Barcelona és l’únic consistori que té sanejades les seves arques de les grans ciutats espanyoles
Una de les tesis que més es repeteix és que els governs d’esquerra s’endeuten fins a les celles i que gasten a mans plenes. Especialment Barcelona té el Sant Benet d’haver estat una ciutat que s’endeuta de manera endèmica, esdeveniments com les Olimpíades o el Fòrum 2004 han generat la idea que a Barcelona no se sap mantenir uns comptes sanejats.
De vegades les dades ens proporcionen sorpreses interessants. Un dels pocs blocs que llegeixo de Red Liberal, WonkaPistas, ha publicat recentment un estudi realitzat amb les dades del Banc d’Espanya on es pot veure l’evolució del deute dels principals ajuntaments d’Espanya. És possible veure com aquest ha evolucionat de manera clara en les dues gràfiques de WonkaPistas.
Jo he ampliat l’estudi de WonkaPistas i he analitzat l’evolució de deute per habitant (de forma una mica simplificada perquè he utilitzat les dades de població no mensuals sinó anuals, i per tant la gràfica no té l’exactitud mensual, però l’error, no arriba al 5% ja que la variació de població interanual o de mes a mes és molt petita en les capitals analitzades).
És cert que en les Olimpíades Barcelona es va haver d’endeutar. Que menys!, La transformació històrica, exemplar i gairebé heroica de la ciutat que es va realitzar a finals de la dècada dels 80 i inicis dels 90 és una cosa que és lloat a tot manual d’urbanisme. Va ser l’època on es va innovar en planificació urbana, es va realitzar, fins llavors una inversió mai vista i es va posar Barcelona en comparació amb les capitals europees. Era normal endeutar si volíem (i era molt necessària) dur Barcelona a on es va dur.
Però des d’aleshores, la gestió municipal ha intentat anar reduint aquest deute, fins i tot amb la realització d’esdeveniments com el Fòrum 2004, o realitzant grans inversions. Aquest mandat està invertint en comparació i encara considerant l’evolució de la inflació, el doble que en el millor dels anys preolímpics.
Això és important perquè les arques municipals de tots els ajuntaments es ressentiran greument a final d’aquest any quan passin comptes amb l’estat i comparin el que han rebut originalment amb els impostos municipals recaptats el 2009. El model econòmic socialdemòcrata d’anar a contracícliques, Barcelona, l’ha complert al peu de la lletra. Entre 1994 i 2008, Barcelona ha reduït el seu deute, a diferència del que ha fet qualsevol altra capital important del país.
Les mesures econòmiques keynesianismes impliquen una reducció de l’endeutament (o en altres paraules, estalvi públic) en època de vaques grasses i endeutar-se o mantenir alt la despesa en època de vaques magres. La intenció és utilitzar el sector públic per anar a contracícliques i intentar compensar els cicles negatius de l’economia. Per entendre’ns, si en un moment, com l’actual, on la contractació de constructors del sector privat s’ha reduït tant, el sector públic municipal no intentés mantenir les inversions urbanístiques, i les reduís, el problema s’agreujaria. Barcelona ho ha fet en l’època de vaques grasses, i podrà fer-ho en l’època de vaques magres.
Com veiem l’endeutament actual de Barcelona és el més baix de les principals capitals espanyoles, ronda els 415 € per habitant (uns 665 milions d’€, menor al 30% del seu pressupost) i s’ha reduït de forma constant dels més de 1000 € per habitant que tenia el 1994.
En canvi podem veure que la següent capital, Sevilla, té un endeutament avui de 665 € per habitant (quan el 1994 estava com ara Barcelona, 410 € per habitant), València a més que doblat el deute passant de 350 € de deute per habitant el 1994 a uns 947 € de deute per habitant el 2009, Saragossa ha passat de 578 € per habitant de deute a 1.025 €, Màlaga d’uns 295-1.136 € i per últim la capital de l’estat, ha passat d’uns 305 € d’ deute per habitant, mantenint un equilibri pressupostari fins al 2002 (on el deute creixia o disminuïa de manera insignificant) a disparar-se avui a 2.170 € per ciutadà. És veritat que Madrid s’està preparant per a unes olimpíades, però sense ni tan sols tenir assegurada la nominació no vull imaginar on vol portar les inversions i l’endeutament el govern del PP de Madrid.
En moments de crisi els ciutadans hem d’esperar que les administracions mantinguin mínimament alt la despesa en partides que permeten atendre les persones en pitjor situació de la societat, per això, també hauríem d’esperar que les administracions tinguessin el bon sentit d’intentar mantenir a ratlla el dèficit o fins i tot reduir-lo quan les coses van bé. L’Ajuntament de Barcelona ha doblat la seva despesa social en els pressupostos del 2008, precisament perquè ho pot fer, mantenint al seu torn un bon ritme inversor (ja ho he dit abans, el doble que en l’etapa olímpica), però per funcionar sense hipotecar la capacitat d’actuació futura de la ciutat s’han hagut de fer els deures a nivell fiscal.
És exigible als alcaldes i regidors no només que sàpiguen on invertir i responguin a les necessitats dels seus ciutadans sinó que mantinguin unes arques mínimament sanejades, que un alcalde faci una orgia d’inversions a costa d’un endeutament sobredimensionat no crec que sigui bo per al futur de la ciutat. És cert que els ajuntaments estan infrafinançats, és cert, que com reclama l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, després d’elaborar el model de finançament autonòmic, ara cal començar a parlar del finançament municipal, però com fa l’ajuntament de Barcelona, abans ha mostrat que és capaç de fer una gestió fiscal intel·ligent i efectiva.
El baix deute barceloní, a llarg termini, ha beneficiat els ciutadans de Barcelona (Barcelona ha reduït la pressió fiscal, ha pogut incrementar les inversions i realitzar una despesa social única entre les capitals espanyoles), igual que el sobreendeutament de Madrid, a llarg termini perjudicarà els ciutadans de la capital de l’estat. I al curt, Barcelona segueix podent tenir marge de maniobra per posar els seus granets de sorra per combatre la crisi i poder desplegar polítiques socials (educadors de carrer, beques menjador, inversions en guarderies públiques, ajuts socials, etc ..) que donin ajuda a les famílies barcelonines que pitjor ho estan passant, mentre a Madrid el marge està esgotat.
I això que en les dues ciutats tot han estat obres aquest estiu.
