La setmana passada vam viure a Catalunya un episodi que revela que l’ombra de Jordi Pujol, el fundador de CDC, és més allargada del que imaginaven alguns cadells del seu partit. Dimarts, Pujol -gairebé “etern” president de la Generalitat i Pare de la Pàtria durant molts anys- va sofrir la pena de “passeig” a l’haver de declarar a la Ciutat de la Justícia davant d’una jutge de Barcelona que instrueix un dels casos en què la família està involucrada. I ERC, que està donant suport al Govern Mas des de 2012 i que permetrà que la legislatura catalana continuï en recolzar els pressupostos del 2015, va votar -després d’haver-se oposat a fins a quatre ocasions- a favor de la compareixença d’Artur Mas a la comissió de investigació parlamentària sobre Jordi Pujol.
ERC va justificar el seu canvi de criteri dient que fins al moment votava en contra perquè esperava que Artur Mas comparegués a petició pròpia a la Comissió d’Afers Institucionals. És molt possible que el canvi obeeixi també a noves revelacions en el sumari de les ITV sobre Oriol Pujol Ferrusola, el fill de l’expresident que va ser secretari general de CDC (encara que va delegar funcions després de la seva imputació) fins a pocs dies abans de la confessió del seu pare , en les que d’alguna manera apareixia Mas.
Fins aquí res inesperat. La novetat és que el vot d’ERC a favor de la compareixença de Mas -cosa lògica en una comissió que ha citat fins a José María Aznar i Felipe González – va desencadenar la indignació i la còlera del Govern de la Generalitat. El conseller Homs va acusar immediatament a ERC d’anar contra les eleccions plebiscitàries -previstes, però no convocades, per a una data tan imminent com el 27 de setembre- al “distreure” el personal amb altres assumptes. I l’endemà el conseller Santi Vila -potser el més moderat del Govern i que manté bones relacions amb la ministra Pastor- va sorprendre encara més ja que, malgrat les crítiques rebudes per Homs- va insistir en la deslleialtat d’ERC. Sorprenent.
Creu el Govern que un partit diferent que li dóna suport (però amb seu líder han pactat donar-li el títol de líder de l’oposició) és deslleial si vota que comparegui, a la comissió d’investigació sobre Pujol, el seu antic conseller d’Obres Públiques, després d’Economia i més tard cap de Govern, que va ser nomenat successor pel mateix Pujol i que ha tingut en la secretaria general del partit fins fa poc al fill del president? No, no ho poden creure però reaccionen així perquè el comandament de Jordi Pujol va ser tan fort que la vinculació Pujol-Mas s’ha convertit en una seriosa amenaça per al projecte de refundació. Ja l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va dir dos dies després de la confessió que el que Jordi Pujol havia de fer era desaparèixer. I potser l’ombra de la Comissió Pujol és una de les raons per les quals CDC volia l’avançament electoral i la llista única amb ERC i les entitats independentistes. Amb avançament electoral i llista única, la Comissió Pujol ja estaria enterrada. I ben enterrada. No ha estat així, i ara s’irriten quan Oriol Junqueras, que no ha supeditat el seu partit a l’estratègia d’Artur Mas, deixa clar que CDC és CDC i ERC és ERC.
En el recent llibre La gran vergonya. Ascens i caiguda del mite de Jordi Pujol el seu autor, Lluís Bassets, cita un escrit seu de 1998 en el qual descriu el pujolisme: “Un fenomen de personalització del poder, un patrimonialització de la institució (la Generalitat) per part d’un partit ( CDC), fins i tot en detriment del seu soci de coalició (Unió) i fins i tot una identificació de Catalunya amb el seu president. El pujolisme sense cap dubte s’ha revelat així com un sistema de treball, una forma d’instal·lació al poder, una ideologia pragmàtica i tacticista i al final un estil personal multiforme capaç d’imposar-se a la coalició, al partit, a la institució i fins al mateix país”. És clar davant un fenomen tan fort els intents de la nova i jove direcció convergent (Josep Rull, Meritxell Borràs, l’alcaldessa de Sant Cugat Mercè Conesa o Jordi Sánchez) de refundar són obligatòriament difícils. Un dia Rull diu que la nova CDC s’ha de caracteritzar per la “tolerància zero amb la corrupció” i a la setmana següent els consellers Homs i Vila es llancen contra ERC per una cosa tan elemental com demanar que un dels polítics més lligats a Pujol comparegui en la comissió d’investigació.
I després hi ha la ideologia. Pujol era un nacionalista enragé (crec que en el seu fur íntim sempre va somiar amb la independència), però era també un pragmàtic genial. Després del seu èxit en les eleccions de 1980 va aconseguir unir en el seu partit des antics alcaldes de Franco (no franquistes, però sí acomodaticis) fins a joves independentistes tan radicals com Miquel Sellares. I es va treballar ser nomenat “Espanyol de l’Any” per l’ABC de Luís María Ansón mentre gent molt propera portava pancartes de Freedom for Catalonia ja quan els Jocs del 92. Pujol va poder ser el líder del catalanisme perquè tenia una personalitat polièdrica -capaç de sintonitzar a la vegada amb l’alcalde Porcioles i amb Antoni Gutiérrez Díaz, el líder del clandestí PSUC i era un gran pragmàtic. En un moment donat van pensar -ell i Miquel Roca en convertir CDC en el PNC (Partit Nacionalista de Catalunya). Van abandonar. Convergència era un nom menys compromès i més obert, més atrapa-tot.
I Artur Mas -tot i ser un líder preparat, treballador i racionalista- no té la intuïció i la personalitat camaleònica de Pujol. I ha convertit un partit atrapa-tot, que predicava el nacionalisme però no volia les sigles PNC, en un partit ideològic que competeix per veure qui és més independentista amb ERC.
La transformació d’un partit ampli, amb corrents, grups i personalitats (aquestes ben subjectes, això sí) en un partit ideològic i amb un únic líder no li ha caigut bé a CDC. Per això, Mas no va aconseguir mai el 46% dels vots i la majoria absoluta que aconseguia Pujol i per això va caure de 62 a 50 diputats el 2012, després de la identificació de Mas amb la manifestació independentista del 2012.
I ara la confessió del màxim líder i les “radiacions Pujol”, com definia ahir Jordi Amat a La Vanguardia el rebot actual de la bomba nuclear de juliol (la confessió del líder), fan la vida molt difícil a un Govern en minoria ia uns joves quadres del partit que comencen a experimentar que refundar un partit és un verb més fàcil d’enunciar que de portar a la pràctica. I la competència d’ERC -de més tradició, més independentista i mai pujolizada – és dura de suportar.
Però a Espanya fan malament a creure que l’independentisme ha perdut la batalla. No és així. L’independentisme ha topat amb els seus límits i les seves divisions. Mas proposa coses que sonen una mica estrambòtiques, com obrir 45 noves ambaixades (per semblar més ferotge que Junqueras), però té un projecte i davant no té res. El Govern Rajoy només proposa continuïtat, el que xoca frontalment amb el desig de Catalunya de més autogovern. I la proposta de reforma federal del PSOE -que podria obrir una via de diàleg- no té ni credibilitat ni operativitat mentre els socialistes segueixin a l’oposició.
CDC té seriosos problemes. El seu soci d’Unió, Duran Lleida, està cada vegada més incòmode. I la divisió amb ERC pot aguditzar-se. Però si Espanya no fa els deures, que consisteixen en entendre el que vol el 16% de la seva població, el 18,5% del seu PIB i el 25% de l’exportació … les coses no aniran bé. Encara que a Artur Mas li vagin regular o malament.
