Robin Wilson: La nova socialdemocràcia – Cap a partits pluralistes en xarxa
L’expert en política europea occidental, Peter Mair, ha diagnosticat un “buidament” de la política en les últimes dècades, degut a que els partits s’han convertit en veus menys representatives dels diversos grups de la ciutadania i més en vehicles mediatitzats pels membres d’una classe política per a assolir al govern. [1] Aquest fet és particularment clar a França, amb el seu sistema presidencial: la caiguda de Dominique Strauss-Kahn ha mostrat que el futur del socialisme francès depenia de la decisió d’un dels darrers prínceps de la política medieval, i de si es dignaria sotmetre’s a una elecció presidencial.
Aquest buidament s’ha associat a l’augment de les empreses multinacionals i les institucions transnacionals com l’FMI, que amb el seu domini sobre l’economia mundial han deixat als governs nacionals cada vegada més incapaços d’utilitzar les palanques convencionals de la política macro-econòmica per a assolir resultats tangibles. [2] Aquest fet ha anat acompanyat pel debilitament del poder de negociació de les organitzacions col·lectives del treball, que ha reforçat el caràcter “post-democràtic” de l’emancipació formal, amb desencisos substantius. [3]
Els partits socialdemòcrates van ser producte de la revolució industrial. L’hegemonia de l’SPD alemany es va formar a partir del 1875. Karl Kautsky, intèrpret de Marx, va argumentar que la seva funció era representar la classe obrera, concebuda com homogènia (i, per implicació, masculina i manual), mentre que el capitalisme seria víctima de les seves pròpies contradiccions i el socialisme, un dia, el substituiria. Aquesta visió teleològica i sistemàtica va provocar massa poca visió de l’aquí i l’ara, de manera que el socialisme va arribar a ser definit com allò que els partits socialdemòcrates feien de forma pragmàtica. [4]
Hi va haver èxits reals, en particular en els països nòrdics, on eren més forts, amb la creació d’estats de benestar moderns a través de polítiques econòmiques keynesianes, que en certa mesura compensaven la reducció del treballador a un mer producte subjecte als capricis del mercat de treball. La seva època d’apogeu va ser el quart de segle de post-guerra, en què van intervenir en un marc de producció fordista i de consum massiu fruit de la gestió de la demanda. [5]
Però el capitalisme “industrial” va donar pas al capitalisme de la ‘informació’ en l’era dels ordinadors personals [6]. El fordisme va ser substituït per un post-fordisme que cada vegada augmentava més la demanda i la volatilitat dels diversos consumidors de tot el món. I els moviments socials cosmopolites –els de la dona, la pau i les organitzacions ambientalistes- entraven en sintonia amb la societat individualista i anaven desplaçant als sindicats, en importància en l’àmbit públic. Aquesta evolució ha anat deixant els partits socialdemòcrates vells, dominats pels homes i jeràrquics, cada vegada més antiquats.
Com poden renovar-se? En primer lloc, han d’assumir el caràcter en ‘xarxa’ de les empreses modernes, substituint la “burocràcia vertical” del passat. [7] També han de convertir l’antic sistema de delegacions successives per equips de treball autònoms, per tal que els partits socialdemòcrates puguin superar els lideratges a l’estil l’uno duce, una voce que es manifestà en forma extrema en Tony Blair i el Nou Laborisme. En l’era d’Internet, la “intel·ligència col·lectiva» ha de passar de focalitzar l’escena de la conferència anual a la televisió a un procés permanent, durant tot l’any, de recerca, discussió, pràctica i avaluació, de participació dels grups de treball i dels membres, a tots els nivells i utilitzant la pàgina web del partit per a debats moderats en els què els membres i simpatitzants hi puguin participar. Els membres han d’estar connectats a través de la xarxa, a nivell de base, amb totes les organitzacions locals de la societat civil, des dels centres d’atenció infantil a les campanyes de les ONGs.
En segon lloc, els partits socialdemòcrates han de ser més pluralistes. Han de deixar rere seu la mentalitat d’una sola classe, un sol partit. Fer-ho significa reconèixer que no tenen el monopoli de la política progressista. La coalició noruega de roja-verda, reelegida el 2009, ha demostrat que una administració amb diferents veus radicals poden unir-se al voltant d’un programa progressista. Amb el seu llenguatge de proposar “solucions col·lectives a problemes individuals” sota el lema de ‘Tots a bord”, han trobat una narrativa moderna de com la solidaritat pot avançar en la societat individualista. [8]
En tercer lloc, com Jenny Andersson ha argumentat, la socialdemocràcia necessita redescobrir una crítica del capitalisme. Aquí és on el partit suec, que havia estat punta de llança, va perdre el seu camí, amb dues derrotes electorals successives. La igualtat s’ha de convertir en el que ha de “definir la seva ànima”. [9] Sheri Berman ha sostingut que la pèrdua de l’idealisme és potser el major fracàs dels partits socialsdemocràtes d’avui. [10]
Per sobre de tot, la socialdemocràcia en un sol país és, en última instància, impossible en un entorn globalitzat. La pitjor crisi del capitalisme des de la dècada de 1930 exigeix una alternativa a tot el continent per poder derrotar les polítiques nacionals d’austeritat. El Partit Socialista Europeu ha de tenir molta més presència en l’escenari internacional com a defensor d’una unió monetària i fiscal així com, d’un compromís amb el Banc Central Europeu per assolir una alta ocupació (i no només una baixa inflació), per fer que els Euro-bons comparteixin la pesada càrrega que s’imposa a les economies perifèriques de l’eurozona, per un programa d’inversions públiques “verdes” i per l’impost ‘Robin Hood’ sobre l’especulació financera. Ha de demostrar que una altra Europa, un altre món és possible.
[1] Peter Mair, ‘Ruling the void? The hollowing of western democracy’, New Left Review 42 (2006), 25–51
[2] Milivoje Pani?, Globalization and National Economic Welfare (Basingstoke: Palgrave Macmillan, 2003), 78-94
[3] Colin Crouch, Post-Democracy (Cambridge: Polity Press, 2004)
[4] Donald Sassoon, One Hundred Years of Socialism (London: I B Tauris, 1996)
[5] Sheri Berman, The Primacy of Politics: Social Democracy and the Making of Europe’s Twentieth Century (Cambridge: Cambridge University Press, 2006), 177-88
[6] Manuel Castells, The Information Age: Economy, Society and Culture—Volume I: The Rise of the Network Society (Oxford: Blackwell Publishers, 1996)
[7] Castells, 151-72
[8] Wolfgang Biermann and Kristine Kallset, ‘“Everyone on Board”: the Nordic model and the red-red-green coalition—a transferable model of success?’, International Politics and Society 4 (2010), 167-91
[9] Jenny Andersson, The Library and the Workshop: Social Democracy and Capitalism in the Knowledge Age (Stanford, CA: Stanford University Press, 2010), 154
[10] Berman, 217
