Mamdani i Trump, a la Casa Blanca
A totes les imatges -em sembla que sense excepció- de la reunió de Mamdani i Trump a la Casa Blanca, el primer apareix sempre dret, amb un posat discret i respectuós, de bon minyó, i el segon seu a la trona, amb l’aire d’un rei que avui s’ha llevat de bon humor. Fins quan s’estrenyen la mà, la jerarquía súbdit-monarca és estricta, ben visible. L’un anava a evitar problemes d’entrada, i l’altre volia exhibir poder i rebre pleitesia (potser també posposar conflictes).
En campanya es van dir de tot. Trump va titllar Mamdani de “comunista llunàtic“, “boig total“, “petit comunista“, “100% Comunista Llunàtic“, etc. Va amenaçar amb retirar diners federals a la ciutat, i amb detenir Mamdani. Aquest no es va quedar curt: acusà Trump de “dèspota“, “autoritari” i “feixista“.
Una interpretació crua del sobtat gir de guió que significa la recepció al Despatx Oval seria que tot plegat és pura comèdia i només comèdia; que no hi ha ni un pam de net. Una visió més optimista (que comparteixo, i toco fusta) és que l’estil de fer politica que s’ha imposat als EUA, i que es difon internacionalment, es basa en una paradoxal combinació de la més absoluta deshinibició del llenguatge més agressiu, amb el control més professional i absolut del “show” del monent, a la recerca del màxim rendiment dels impactes instantanis. Es cerca un efecte de superficie, visual, efímer, impactant, que no elimina les qüestions de fons, per bé que les condiciona (en mols casos, molt).
En aquest cas, la cordialitat de la trobada redueix la probabilitat d’accions federals hostils immediates contra Nova York, i elimina la possibilitat de detenció o deportació de l’alcalde, que ja era altament improbable. Trump s’ha mostrat com un monarca benevolent. Tots dos han tingut el que volien.
