Comencen a sentir-se algunes veus d’autocrítica dels partits independentistes. Però aquestes veus, o més aviat veuetes, són exageradament tímides, i sobretot esbiaixades. Tant, que no s’enfronten als punts nuclears que, al meu parer, haurien de ser objecte d’una sincera i eficaç autocrítica per enfocar el futur immediat amb prou garanties i no reincidir en els mateixos errors ni anar contra els mateixos topalls. Sembla, en canvi, que alguns opinadors de l’entorn sobiranista van una mica més enllà i s’atreveixen a insinuar alguns punts més de fons de la necessària autocrítica. Seria el cas, per exemple, de Francesc M. Àlvaro en els seus darrers articles, posant en qüestió algunes de les decisions del procés els dos últims anys. Queda, però, molt camí per recórrer entre els teòrics i fans mediàtics del procés per acceptar una veritable autocrítica.
ERC i el PDEcat, així com l’ANC i Òmnium, es limiten a constatar que el Govern de la Generalitat no estava a punt, ni tenia les estructures d’Estat prou preparades, per fer front a l’Estat espanyol en un context de repressió. El president Puigdemont va justificar la fugida a Brussel.les apel.lant també als mitjans extremadament violents que l’Estat espanyol, segons ell, estava disposat a desenvolupar. Com si després dels esdeveniments de setembre i octubre s’hagués convingut a posar en circulació la figura de l’Estat repressor per atenuar el cop del fracàs de la declaració d’independència. D’això en diria amagar el cap sota l’ala, perquè:
– L’apel.lació a l’Estat repressor guarda un sospitós paral.lelisme amb el mantra de l’Estat democràricament deficitari, incapaç de reformar-se, ni tan sols d’evolucionar, amb el qual era del tot impossible plantejar-se cap mena de diàleg ni negociació. L’únic diàleg possible havia de ser sobre la independència o els camins per arribar-hi. El que llavors era una definició contundent i sense matisos d’un Estat irreformable ara s’ha convertit en la definició igualment contundent i sense matisos d’un Estat repressor.
– Que l’Estat traspassés els límits del respecte als drets fonamentals amb la repressió policial de l’1-O, per un dispositiu inadequat i una temerària disposició a fer un ús indiscriminat de la força, no vol dir que l’Estat sigui essencialment no democràtic i violent, i que per aquell fet es convertissin en democràticament i legítimament viables totes le decisions del procés, inclosa l’actuació parlamentària, que havien de portar fins a la convocatòria i celebració del referèndum.
– Els primers motius d’autocrítica, els més bàsics, que de moment no veig que es vulguin assumir, són fonamentalment polítics, i s’han de buscar en el viratge del procés cap a la unilateralitat a partir de la declaració del Parlament del 9N de 2015. Allà es van originar tots els mals. Allà es va començar a forjar el protagonisme directiu de la Cup amb el beneplàcit incomprensible de la resta de partits sobiranistes i l’acord actiu del president Puigdemont que es va convertir de fet en el primer cupaire. La unilateralitat empresa sense cap matís crític, portada fins a les últimes conseqüències, amb el chip invariable d’un referèndum unilateral d’independència, es va erigir en el deus ex machina que es va menjar qualsevol argument alternatiu i va confondre els seus fills fins a límits inconcebibles convencent-los de la bondat radical d’una acció temerària, vírica, que portava la marca de la democràcia legítima perquè es presentava com a democràcia directa. El deus ex machina de la unilateralitat va anar cavant la fossa de la separació, no només respecte de l’Estat que es va limitar a observar a distància i cínicament l’operació, sinó també respecte de les institucions europees i sobretot respecte de nosaltres mateixos, els catalans. Arribaran aquests polítics fracassats a fer autocrítica radical de la unilateralitat que convertia ipso facto en materialment impossible qualsevol reconeixement internacional, com havia quedat demostrat des de molt abans de la simbòlica declaració d’independència?
– Hi ha motius d’autocrítica en els capteniments personals, n’hi ha a pilons. El més paradigmàtic, el del president. El president Puigdemont havia decidit convocar eleccions el matí del dia 26 d’octubre, per salvar les institucions catalanes i preservar la pau i la convivència entre els catalans, segons va manifestar, actuant com a president de tots els catalans. En va desistir per fortíssimes pressions internes del mateix independentisme i per la por a passar a la història com el gran traïdor del procés (les 155 monedes de plata de Rufián). D’això se’n diu irresponsabilitat. Si hagués estat prou responsable i hagués convocat eleccions, no s’hauria aplicat el 155 ni hi hauria hagut raons suficients per les querelles de rebel.lió. La Dui del dia 27 ho va precipitar tot a l’abisme. En aquesta successió de fets no hi hauria d’haver motius per a l’autocrítica? No és compatible sostenir l’amenaça d’un Estat violent amb la capacitat, espúriament refusada, de retorn a la normalitat estatutària, tal com se li va representar al president aquell matí del 26 d’octubre.
-La lucidesa d’un moment (preservar la pau i la convivència de tots els catalans) era suficient per mantenir-se en el seu lloc de president, guanyar la iniciativa política i plantar cara amb unes eleccions convocades motu proprio. En comptes d’això, la irresponsabilitat d’un moment posterior el va portar a una Dui vergonyant i vergonyosa, a una fugida histriònica a Brusel.les, a l’empresonament d’una part dels companys consellers, a inventar-se la figura d’un Estat violent que ho justifica tot i a presentar-se a les eleccions motu alieno del 21D, forçant el propi partit a admetre una llista del president en competència amb ERC. No hi ha motius per l’autocrítica en tot això?
– Hi ha motius d’autocrítica en la temerària ignorància de les pròpies limitacions. Fer autocrítica només perquè no hi ha estructures creades per posar en marxa un Estat propi vol dir amagar la radical impotència que es té per crear-les. I vol dir dissimular sota el mantra de l’Estat repressor l’engany sistemàtic a què s’ha sotmès una part important de la població catalana. La mentida no és disculpable a base de bones intencions. Estem parlant de polítics que han estat perdent miserablement el temps dient que treballaven per una República catalana que sabien que era pura il.lusió, un símbol de la suposada superioritat moral dels catalans. Durant massa temps no s’ha volgut veure que el rei anava despullat i no tenia corona. No hi ha motius d’autocrítica en el contrast d’aquell Estat ideal que ens prometien amb la situació d’ara, amb la Generalitat intervinguda, una part del govern i dels líders de les associacions a la presó, una altra fugada, i amb el desconcert d’unes eleccions a la vista sense saber quina direcció prendre?
– L’autocrítica més de fons, la més autèntica, és la social, i s’ha de buscar en la divisió que el procés ha causat entre els mateixos catalans. Aquesta autocrítica és la més valenta i la més autèntica. Però dubto molt que els responsables siguin capaços de plantejar-se-la. Valia la pena posar en risc la convivència amb l’assaig general d’una obra sobre la independència que s’havia escrit sabent que no es podria estrenar? A qui ha beneficiat aquest plantejament que no per teatral ha deixat de tenir conseqüències dramàtiques?
Ningú s’hauria de veure humiliat, però als polítics del procés els convé una profunda autocrítica. Un canvi d’aires els aniria bé a ells i ens aniria bé a molts d’altres. Per què continuar al primer pla de la política si per ser sincerament autocrítics haurien de modificar substancialment els objectius (almenys els objectius que caben en una legislatura) i els mètodes?
