Tots els dies veiem com els autodenominats “liberals” s’omplen la boca del vocable “llibertat”, el ensaliven amb cura i l’escupen per l’ullal com si fos un os d’oliva. Han trobat en la jaculatòria la coartada perfecta per al seu anarquisme de dretes, insolent i bulliciós, que abomina de la intervenció estatal, encara que siguin normes de trànsit restrictives per al consum d’alcohol (“ningú em dirà a mi el que puc beure o no”, va deixar anar un dia el més liberal dels liberals José María Aznar). Els seus principals cavalls de batalla són els serveis socials, que han de ser implacablement alleugerits, i els impostos, que han de baixar incessantment perquè els diners flueixin cap a on han d’estar, la butxaca dels ¿ex? contribuents. Etcètera.
Però també és cert que aquests ferotges llibertaris tiren mà ferma de les lleis de l’Estat quan es tracta de defensar els seus principis (la indissoluble unitat d’Espanya, la cadena perpètua), les seves creences (avortament, matrimoni, reforma educativa) o les seves manies (les armes als Estats Units, les modalitats lingüístiques per aquestes contrades). I aquí és on volia arribar, perquè a qui tenim el català com a llengua materna -i que per cert no ens van deixar estudiar a l’escola-, ens costa entendre per què Espanya no acaba de fer seves les altres llengües espanyoles com nosaltres fem nostre el castellà, tant que el convertim en la nostra principal llengua d’expressió, malgrat que ens relacionem familiar i socialment en català. Dóna la impressió que a bona part de la ciutadania li costa assumir el què és obvi: que en alguns dels seus territoris parlen diferent i senten de forma diferent sense que això sigui incompatible amb una idea conjunta d’Espanya.
Dit d’una altra manera: els que parlem i sentim en català, encara que no siguem catalans, com és el cas dels illencs, som o podem ser Espanya, però a partir d’aquest petit detall, que té poc de nacionalista i molt de sentimental (encara que els nacionalismes apel·lin al sentiment, no tots els sentimentals som nacionalistes), i no ho fem per fastiguejar (per emprenyar, diríem nosaltres) sinó perquè és la nostra llengua, volem preservar-la i per a això cal defensar la seva unitat, com qualsevol altre idioma. És a dir, de la mateixa manera que hi ha diverses formes de parlar castellà però una sola llengua castellana, també hi ha múltiples varietats de parlar català però una sola llengua catalana.
Això, que hauria de ser una obvietat, perquè sense unitat lingüística una llengua no pot servir com a eina cultural, s’ha convertit en un autèntic esperpent amb l’aprovació per part del parlament aragonès d’una llei que anomena “lapao” al català que es parla seva franja oriental, amb la indissimulada intenció de no dir les coses pel seu nom i no donar al català el que és del català. Però no només hi ha lingüistes creatius a Aragó: el mateix president de la nostra comunitat balear, declarava fa pocs dies que “els mallorquins parlen mallorquí, els menorquins, menorquí, els eivissencs, eivissenc, i els formenterers, formenterer”, sense esmentar ni una sola vegada el vocable “català”. I encara sort que no hi ha nadius “cabrerenses” o “conejerenses” perquè, segons la doctrina Bauzá, també tindrien la seva pròpia acadèmia de la llengua.
Astracanades a part, la veritat és que l’epidèmia de modalitats lingüístiques- així les anomenen els nostres libèrrims liberals- no té altre propòsit que servir de coartada per l’autèntic objectiu de trencar la unitat de la llengua catalana i imposar de forma natural el predomini del castellà en les comunitats bilingües. I de nou torna a sorgir el mal·leable (per a ells) concepte de llibertat: que cadascú, o sigui cada comunitat, faci el que vulgui amb la seva llengua cooficial (qui m’ha de dir a mi el nom de la llengua que parlo o no parlo, etcètera?), o sigui, barra lliure per a les barbaritats lingüístiques, amb el que legitimen lapapazos de tota índole, per arbitraris, irracionals i acientífics que siguin. Tal com van les coses, a ningú estranyarà que aviat sorgeixi la “lapaoa” (llengua asturiana pròpia d’Oviedo i voltants) o la “lapapa” (llengua argentina pròpia de la Pampa). And so on.
Com escrivia fa poc en aquestes pàgines Joan Claudi de Ramon (“Per una llei de llengües”, El País, 7 de maig), “necessitem com el respirar una llei de llengües oficials. El preu que estem pagant per no tenir-les en forma d’enverinament, bronca i malbaratament malsà d’energia és inassumible”. Una llei que advoqui per la cooficialitat real de les quatre llengües espanyoles (a veure si podem arribar a escriure sense cursives), que faciliti el seu ús a nivell estatal i que al mateix temps reculli el dret a l’ensenyament bilingüe en els territoris amb dues llengües cooficials perquè la immersió no sigui necessàriament a pulmó lliure.
Desactivar passions una mica artificioses i dilucidar políticament és crucial en uns temps en què abunden penúries molt més terrenals. Reprimir amb la legalitat a la mà (sobretot si és arbitrària i estrafolària, com en aquest cas de “les modalitats”) en aquest assumpte lingüístic no només no té sentit sinó un argument més a favor d’aquesta “fúria institucional iconoclasta”, de la que parla el catedràtic de dret constitucional Fernando Rey i que pot afectar fins i tot gents temperades a qui irrita la desraó. Aquest atribolat país necessita menys àcrates lingüístics i més sentit comú.
