Abans d’entrar en matisos més afinats vagi per davant la meva impressió que en l’àmbit de les idees en aquest país passa una cosa semblant al que passa en el de la política. En aquest últim, sembla clar que un important sector de l’esquerra va explotar, fins a deixar exhausta, la identificació entre dreta i franquisme. La va apurar tant perquè, sens dubte, li havia vingut rendint durant anys notables dividends. Però la identificació tenia data de caducitat, i hi va haver avisos que tan fàcil rendibilitat era el preludi d’una ruïna futura. Ja es va veure el que passava en el moment en què apareixia algun jove dirigent del PP no identificat amb les posicions més extremes del seu partit, capaç d’assumir propostes que en altres països assumiria sense parpellejar un liberal conservador (com les de la legalització del matrimoni homosexual, la necessitat de promoure i donar suport des de l’Estat a les diferents llengües i cultures existents en el territori nacional, l’exigència de lluitar contra la corrupció o la conveniència d’anar introduint una perspectiva laica en determinades esferes de la vida social): immediatament deixava amb el pas canviat, amb aquesta imatge moderna, a una esquerra confiada en tenir el monopoli dels ideals de la Il·lustració, de la democràcia deliberativa i fins i tot de la política mateixa.
Encara que el dibuix anterior li pugui semblar sumari a algú (i fins i tot és possible que en part ho sigui, però en tot cas no molt més que la realitat mateixa: o és que se’ns ha oblidat la campanya del dòberman?), el cert és que fa la sensació que alguns dels seus traços els tornem a trobar quan analitzem el que succeeix en l’àmbit del pensament. En efecte, també aquí va semblar consolidar-se amb els anys un conjunt d’expectatives que li atribuïen al pensament conservador o de dretes una sèrie de trets específics, de manera que qualsevol que no els compartís, o marqués distància respecte a ells, passava a ser considerat per exclusió com inequívocament progressista o d’esquerres.
Intentem -en la mesura del possible per tractar-se d’idees- ser una mica concrets. Si, posem per cas, donem per descomptat que tots els filòsofs de dretes són sempre uns dogmàtics recalcitrants, n’hi haurà prou amb introduir oportunament en qualsevol text el terme “incertesa” perquè qui ho faci quedi nimbat amb una aura d’escepticisme crític que molts tendeixen a identificar sense major reflexió amb una actitud progressista. No hi ha dubte que en el seu moment la idea d’incertesa venia animada d’un impuls revulsiu, radical, en la mesura que complia la funció d’impugnar les velles certeses i els inqüestionats convenciments de qualsevol tipus. Però cada vegada més sovint constatem el fàcil que resulta reconvertir el signe de la mateixa i posar-la al servei d’una finalitat més aviat conservadora, a base de transformar-la en un possibilisme de baixa intensitat.
La idea d’incertesa, en efecte, té alguna cosa d’arma de doble tall. Perquè, d’una banda, resulta incontestable que en determinats moments de la vida dels individus i dels grups humans l’acceptació de la incertesa es constitueix en l’oportunitat perquè assumeixin radicalment el seu propi destí, acceptant que ja no disposen del recer del segur (per inexorable o per garantit) i, per tant, no els queda més remei que posar-se en joc, de decidir, de fer-se càrrec de la seva pròpia existència sense possibilitat d’endossar a res ni ningú exterior ni a si mateixos aquesta inalienable responsabilitat. No obstant això, la incertesa també pot funcionar com l’excusa perfecta que legitima la covardia de no intervenir. Tal cosa succeeix quan s’apel·la a ella com a argument per posposar qualsevol actuació o intervenció en el si del real, com si l’esmentada falta de seguretat constituís una situació provisional o transitòria, susceptible de ser superada recorrent als remeis oportuns. (No una altra, al capdavall, era la música de fons que semblava sonar després de les declaracions de molts dels crítics del 15-M -amb Bauman al capdavant que, després de començar reconeixent retòricament com de malament està tot, passaven a destacar el dèficit de discurs dels indignats i la seva falta d’objectius polítics definits, per acabar proposant que es substituïssin tan cegues protestes per més estudi i anàlisi de les noves realitats desencadenants de la indignació).
Consideracions anàlogues podrien plantejar-se, per canviar d’exemple, respecte del concepte d’utopia, l’ocupació hauria patit també una notable mudança. Si és reivindicat en el context polític seixanta-vuitantè pels sectors pretesament més revolucionaris per tal de deixar enrere als jutjats per ells com tebis o reformistes, hauria passat si pot ser reclamat ara per qualsevol, precisament per compensar amb una exagerada promesa de futur una actitud en molts casos perfectament adaptativa en el present. L’utòpic hauria quedat convertit d’aquesta manera en una cosa innòcua del tot. Fer referència a la utopia, en efecte, ha deixat de servir en els nostres dies per identificar l’adscripció ideològic-política del nostre interlocutor. La utopia, entesa com a il·lusió abstracta situada en una posició d’absoluta exterioritat, indiferent a les seves condicions de realització, pot ser utilitzada fins i tot pel més reaccionari dels pensadors en la mesura que no planteja, per definició, la qüestió del present pel que fa objecte de transformació possible.
Aquests exemples, com qualsevol dels molts més que no costaria el menor esforç portar a col·lació aquí, constitueixen tot un indici de la penúria teòrica cap a la qual s’ha anat lliscant el pensament progressista. Tal ha estat el retrocés en matèria d’idees que ha arribat un moment en què n’hi ha prou que algú escrigui en un diari de tendència socialdemòcrata o publiqui una editorial de les que sol acollir autors considerats com d’esquerres per donar per descomptat, sense major escrutini posterior, que el susdit participa de l’esperit dels qui l’acullen. Però que ningú es vagi a alarmar interpretant que el que es pretén reivindicar aquí és alguna forma, adequadament posada al dia, de puresa de sang en matèria d’idees (puresa que, per cert, per ser degudament justificada requeriria al seu torn de l’existència d’alguna variant de comissaris polítics per a assumptes teòrics, que es dediquessin a dictaminar qui posseeix i qui no els títols per acreditar de manera legítima com dels nostres). O el mateix des d’un altre costat: perdria el seu temps qui intentés inferir a qui o a qui mira de reüll aquest paper, com si el propòsit del mateix hagués estat en algun moment el de desemmascarar a algú. De fet, si alguna cosa té una mínima importància és el convenciment que subjau a tot el plantejat fins aquí.
Es tracta del convenciment, en el fons ben modest, de que de les idees en general probablement càpiga predicar el mateix principi que Wittgenstein predicava de les paraules, és a dir, que el seu significat rau en darrer terme en el seu ús. Doncs bé, de manera anàloga es podria afirmar no només que les idees adopten diferents tonalitats i determinacions segons el seu ús, sinó que fins i tot adquireixen un signe radicalment diferent en funció del marc discursiu en què se les empri. Marc que, per cert, podria de nou remetre’ns al Wittgenstein que afirmava que els usos en qüestió (i, per tant, els discursos) s’inscriuen al seu torn en formes de vida.
En resum: desconfiïn vostès (tret que siguin de dretes, clar) dels que mai tenen present en els seus escrits a la creixent multitud dels que pateixen en pròpia pell el sofriment, el dolor o l’explotació generats per una estructura social i econòmica injusta. Una absència tan clamorosa no pot ser oblit ni descuit: és opció ferma i decidida. Legítima, per descomptat, però que més valdria, pel bé de tots, que quedés explicitada pels seus autors. Encara que només fos per evitar malentesos. O, amb més precisió, per saber amb qui ens estem jugant els “quartos” (els nostres, això sempre).
Un comentari