Raimon Obiols: L’apunt del dia/282 (Catalunya: arrugues o acné juvenil?)
Catalunya: arrugues o acné juvenil?
24 de novembre de 2023
En ple Pujolat, quan Convergència administrava malament la seva majoria absoluta, el president Tarradellas em digué un migdia, tot dinant, que trobava la política catalana avorrida en comparació amb la dels anys trenta. Li vaig respondre: «Sí, més divertida. Però va acabar en tragèdia». «Teniu raó», em respongué, després d’un silenci (em tractava de vos i feia silencis).
De fet, tragèdia i avorriment no són incompatibles i poden complementar-se perfectament. El franquisme, que fou tràgic, va ser, després de l’horror dels anys de la postguerra, un llarg ensopiment insondable. El novel·lista Saul Bellow deia que «la combinació de poder i avorriment no ha estat mai examinada seriosament. El poder és el poder d’imposar l’avorriment». Els anys del Procés (que no han estat pròpiament una tragèdia però deunidó), també han estat un plom, s’han fet pesats.
Als polítics catalans de la Transició, el president Tarradellas indirectament ens tractava d’ inexperts o, més precisament , de poc experimentats, per raons històriques i biogràfiques. Ens veia una mica ingenus i massa lligats a il·lusions ideològiques. No ho dic sols per mí, que era un xitxarel·lo quan, amb l’Ernest Lluch, vam conversar amb ell per primera vegada, a l’hotel Mont -Thabor de París, l’any 1972. Mantenia també aquest judici de reserva (sempre educat, dissimulat, però evident) amb la gent de més edat: amb Antoni Gutiérrez Díaz, Joan Reventós, o Jordi Pujol.
«Ja veureu el que us espera…», «Aneu amb compte», semblava dir-nos el President, en portes de la Transició. Això, entre altres coses, em corrobora en la tesi que Tarradellas, lluny de veure Catalunya com un poble vell i decadent, el veia jove, a penes adolescent, amb una clara inclinació a l’adamisme, l’esbojarrament i la rauxa. A la fesomia del país no l’hi veia arrugues de senectud, sinò acné juvenil.
D’aquella intuïció, i de la seva experiència (sobretot dels «divertits» anys trenta) se’n derivaven les seves crides a no estirar més el braç que la mànega, a evitar la petulància, a defugir les fugides endavant, a superar les bandositats. Cal dir que les seves recomanacions van ser poc escoltades, i les seves premonicions s’han confirmat.
Ahir, Alfredo Pastor ho recordava en un article que donava suport amb reserves a la llei d’amnistia: «El 16 d’abril del 1981, mesos després de la presa de possessió de Jordi Pujol com a president de la Generalitat, Josep Tarradellas, primer president de la nova Generalitat des del 1977, va manifestar, en una carta adreçada al director de La Vanguardia, el seu pressentiment que “s’iniciaria una altra [etapa] que ens conduiria a la ruptura dels vincles de comprensió, bona entesa i acords constants que durant el meu mandat hi havia hagut entre Catalunya i el Govern espanyol”. […] Trencats aquells vincles, seria “inevitable la ruptura de la unitat del nostre poble”.
P. S. – Parlant d’arrugues. Els freqüents comentaris actuals sobre un declivi fatal de Catalunya (que prenen peu en xifres comparatives que no discuteixo) em semblen exagerats i tòpics. L’apel·lació a la decadència és una síndrome, amb les variacions adequades, de totes les èpoques i de tots els països. A Europa es nodreix particularment de l’evocació de la caiguda de l’Imperi romà; però abans d’aquest, a la Roma encara més antiga, ja circulava el mite de l’edat d’or, un passat imaginat que servia per condemnar les xacres del temps.
