Faltava aquesta perla en el núvol independentista. El molt astut Artur Mas va anunciar fa setmanes a bombo i platerets, davant la sorpresa de la humanitat -el món ens mirada, que el 27 de setembre hauria eleccions autonòmiques. Era un fet de la seva exclusiva competència i, alhora, un cop d’efecte mestre molt de Mas, ja que ningú anuncia unes eleccions serioses amb tantíssima anticipació. Però aquí som peculiars, originals i pinturers: la claca, doncs, va aplaudir d’allò més; ¡Gran estrateg Mas, rei de l’inesperat, que agafa a tots amb el pas canviat! Cal observar que la nostra peculiar sofisticació requereix que unes eleccions, siguin alguna cosa més que unes eleccions tout court, així que, a més de sobrenomenar plebiscitàries, aquestes eleccions van néixer per a la la història. Com devoradors d’esdeveniments històrics nostra dieta reclama aquesta constància.
Ha passat un mes i vet aquí que l’aliat / opositor (una altra peculiaritat que encarna l’alambinat amic/enemic ERC, alhora company governamental que cap de l’oposició) deixa caure, com qui no vol la cosa -i ja se sap que aquest tipus d’actituds aquí es prenen sempre molt seriosament- si serà veritat o no que el 27-S hi haurà eleccions autonòmiques/plebiscitàries. I, com és obvi -és cert que Junqueras no creu que hi hagi eleccions el 27-S com va anunciar Mas? es pregunta el fòrum de corifeus mediàtics mantenidors d’aquests jocs olímpics de l’independentisme- s’organitza terratrèmol.
El gran rebombori dura tota la nit: No vagi vostè senyor Mas a passar-se de llest! ¿Donat el seu astut currículum, és aquesta una altra jugada de les seves? Vol embolicar-nos una altra vegada? No en té prou amb el 9-N, amb el tricentenari, amb els solemnes pactes de tutti quanti, amb l’enlluernament europeu -i tant que ens observen, els resultem divertidíssims! -, Amb el col·lapse de Montserrat i amb l’admiració, en fi, de la diplomàcia universal? Va dir que hauria eleccions el 27-S però va assegurar la seva celebració? Li hem enxampat in fraganti o és un altre embolic del seu aliat / opositor?
Un suspens terrible. Un país en suspens. Així transcorre la intriga apassionant de la política catalana, quan l’amic Oriol Junqueras -ós Yogui per als seus simpàtics simpatitzants- surt a la palestra. Parin màquines! Res de res! La data es manté! Ningú dubta de Mas, aquí està l’anunci: tot serà com es va dir, no hi ha ombra de dubte, ve a dir. Així calma a la gossada mediàtica que ensuma buscant emocions impossibles en l’avorriment congènit del procés. Perverses intencions contra Catalunya -ja ho va dir Marta Ferrusola– van soltes.
Però després Quico Homs, aquest conseller que serveix per a un escombrat i per a un fregat, reparteix Transilium: tot va ser un malentès… Aquí tots ens volem. Per això aquesta política viu de malentesos, avui amb Esquerra demà amb Unió i sempre amb els enemics del Procés, sempre disposats a treure els colors als valents i heroics independentistes no del tot declarats com el mateix Artur Mas.
Això dels malentesos és un sense viure del dia a dia. Alguna cosa es veu en aquesta posada en escena. Ara, per exemple és un malentès pensar que les eleccions municipals són també plebiscitàries? Ni el sapientíssim Quico Homs és capaç d’aclarir: ens encanta l’embolic. I segur que hi ha qui es renta les dents pensant que així s’evita l’espanyolisme, no creen. El mateix monotema és, alhora, un gran embolic, pot demanar més intriga de fer possible l’impossible? Excés d’excessos cap a dins, sense moure, mirant el melic i amb aires d’estar per casa. Votar alcaldes per a la independència és com inventar-se una novel·la, molt més divertit, és clar, però funcionaran les coses? Quan la història ens convoca fins per graduar les ulleres caldrà fer-s’ho mirar.
Joan Tapia es pregunta en un interessant llibre ¿Espanya sense Catalunya? Si entén Espanya el nostre petit point i el nostre kitschmonotemàtic? Sembla clar que en l’engrut patri cap de tot, fins a aquesta ocurrència de fer paral·lelismes del partit Popular amb Càritas que, òbviament, aprofiten els llestos. I sembla cert que l’autor de l’acudit és, ni més ni menys, que Hacieda. Celtiberia show continua in aeternunm.
Si Mas es munta unes eleccions mentida i ho anuncia a bombo i platerets no és res si resulta que Hisenda s’encarrega d’informar que el PP és en realitat una ONG. Ah, amics, quin descobriment meravellós, el control d’aquest país, el seu govern, està en les benèfiques mans d’uns entregats nois que només pensen en la beneficència, com el senyor Montoro i els seus amics. Què han d’explicar a Madrid d’aquest tipus de beneficència tenint aquí els nostres Nobel de la solidaritat com ha quedat palès aquestes setmanes amb el pas de la família Pujol pel Parlamente de Catalunya? Espanya sense Catalunya, diguem-ho un cop més, amb prou feines és res. Sense nosaltres no serien res. I que tots ho gaudim com fins ara. Tal per qual.
Article publicat el 24 de març de 2015 a El País
