“Lehendakari, convocaré eleccions“. Aquest és un dels missatges clau dels espessos dies d’octubre a Catalunya. Dijous 26 d’octubre, entre les deu i les onze del matí, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, confirmava al president del Govern basc, Iñigo Urkullu, la decisió de convocar eleccions per evitar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya. Set hores més tard, després d’un migdia molt convuls, el president català feia marxa enrere.
La Vanguardia ha informat en els dos últimes setmanes sobre els detalls d’una complicada mediació que va estar a punt de desembocar en una convocatòria electoral pilotada per la Generalitat, amb el precinte de l’autonomia intacte (edicions del 5 i del 12 de novembre). Avui podem aportar més dades sobre la mediació basca.
Puigdemont i Urkullu van establir un contacte regular, gairebé diari, sobre la situació a Catalunya, a partir del 19 de juny, data en què els dos dirigents es van reunir a Barcelona en ocasió del 30è aniversari de l’atemptat d’ETA a Hipercor. El lehendakari es va bolcar en el seguiment de la situació catalana, segons consta en un memoràndum que està en poder de l’Euskadi Buru Batzar, òrgan executiu del Partit Nacionalista Basc. (Anotació al marge: en el nacionalisme basc, el president es deu al partit. A Catalunya, el partit es deu al president, segons la tradició instaurada per Francesc Macià el 1931).
El 19 de juliol, Urkullu va ser rebut a la Moncloa per Mariano Rajoy, amb la qüestió catalana en l’ordre del dia. L’endemà, el lehendakari va rebre al palau d’Ajuria Enea de Vitòria al secretari general del PSOE, Pedro Sánchez. El 26 d’agost va haver de tornar a Barcelona amb motiu de l’atemptat terrorista a la Rambla. Previngut davant l’enorme tensió política que va presidir la manifestació de rebuig -estaven presents el Rei i el primer ministre Rajoy, que van ser escridassats per una part del públic-, va optar per situar-se entre els manifestants, a una certa distància de les capçaleres.
El 20 de setembre, Urkullu va trucar a Rajoy per expressar la seva protesta per la detencions d’alts càrrecs de la Generalitat efectuades per la Guàrdia Civil. Aquell mateix dia va enviar un missatge sobre la situació creada a Barcelona al president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker.
El 5 d’octubre, un dia després del discurs del Rei a la televisió, va començar a treballar en un pla que pogués evitar la intervenció de l’autonomia catalana i el consegüent cop de pèndol a tot Espanya contra els nacionalismes perifèrics. El discurs del Rei és fonamental en els esdeveniments d’octubre.
Dirigida a la comunitat internacional, a totes les instàncies de l’Estat ia l’opinió pública espanyola, l’enèrgica al·locució de Felip VI espantava la mediació internacional afanyosament buscada per la Generalitat i cridava a files al PSOE, que el 3 d’octubre havia presentat una moció de reprovació contra la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría per les càrregues policials de l’1 d’octubre a Catalunya. Al cap d’una setmana, aquesta moció ja havia estat retirada. Urkullu prepara un document titulat Proposta de “declaracions concordants i encadenades“.
El dia 20 remet unes consideracions per escrit a Puigdemont i torna a conversar amb Pedro Sánchez. El 25 rep a Ajuria Enea a quatre professionals i empresaris catalans (Emilio Cuatrecasas, Juan José López Burniol, Marian Puig i Joaquim Coello), que l’ajuden a cosir un pacte d’última hora. Puigdemont convocarà eleccions, i el Govern deixarà en suspens l’aplicació del 155, l’aprovació al Senat ja no pot ser evitada. El PSOE presenta una esmena al Senat per facilitar el compromís, mai escrit.
Primer, un pas; després, un altre. Declaracions encadenades. Puigdemont accepta. Oriol Junqueras calla i es reserva. La veu més contrària torna a ser la de Marta Rovira. Plors i alguna estridència en una tempestuosa reunió que acaba a les tres de la matinada de dijous 26. Dijous a les onze, reunió del grup parlamentari de Junts pel Sí. Més llàgrimes. Puigdemont manté la decisió de convocar i així li ho comunica a Urkullu. Rajoy arriba a tenir l’esborrany de la convocatòria electoral sobre de la seva taula. Tot està preparat, però la pressió ambiental fa efecte en el president català. A la plaça de Sant Jaume en diuen traïdor, a Twitter la seva fotografia apareix cap per avall i el diputat Gabriel Rufián emet: “155 monedes de plata“. ERC maniobra per capitalitzar la decepció. Els consellers Jordi Turull i Josep Rull, del PDECat, avui a la presó, li imploren que reconsideri la seva decisió. Dos diputats del partit del president dimiteixen. Els alcaldes convergents estan aterrits.
A les dues de la tarda, Puigdemont escriu a Urkullu: “Tinc una rebel·lió. No puc aguantar “.
Un mes després, a Sabin Etxea, seu central del PNB, diuen: “Vam fer tot el que vam poder“.
