Encara l’oportunisme en política maniata per al futur als qui el practiquen, tots els partits tenen tendència a caure en aquest vici, que és d’execució senzilla i dóna rèdits de popularitat immediats encara que amb el temps s’acabi tornant en contra. El practiquen tots, però no en la mateixa dosi. Aquí, a aquest mal hàbit, el campió és el PP, que ha donat mostres evidents al llarg dels anys de la seva convenciment que en l’exercici de l’oposició tot val per tal de fer caure a qui estigui al Govern. Fins ara, quan això ha passat, els socialistes.
Així, res va detenir els dirigents populars a l’hora de treure al carrer a bona part dels seus seguidors per qüestionar la legitimitat del triomf electoral del PSOE el 2004, encara que una vegada van arribar al poder el 2011 es va confirmar que la teoria conspiranoica no era més que una irresponsable estratègia electoralista i la van deixar diluir poc a poc fins que ningú recordava d’ella. Res els va detenir tampoc per encoratjar mobilitzacions contra nombroses mesures del govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Contra el procés de pau, que malgrat quedar dinamitat amb la bomba de la T-4 de Barajas va desembocar en la fi del terrorisme d’ETA. Contra la reforma de l’Estatut de Catalunya, el recurs -el del PP- davant el Tribunal Constitucional està en l’origen del malestar sobiranista. Contra la llei de l’avortament, una norma que en altres països europeus van aprovar fa dècades governs de dretes.
L’actitud del Govern de Mariano Rajoy en aquests tres assumptes és la que té irritada al sector més dur del seu electorat i desconcertats a altres que aprecien diferències entre el que deien els dirigents del PP quan governava el PSOE i el que fan ara des del poder. Però aquest és el seu problema. El greu és que aquest discurs integrista de llavors és el que paralitza l’Executiu a l’hora d’adoptar les mesures necessàries per resoldre alguns dels problemes més greus d’Espanya. És aquest discurs radical i oportunista, que només buscava el rèdit electoral ràpid, el que ara el frena per, per exemple, modificar la política penitenciària i avançar cap a la fi definitiva d’ETA o el que el immobilitza per plantejar solucions, com la reforma de la Constitució, que contribueixin, almenys, a refredar el polvorí català.
Aquesta setmana s’ha vist la ruptura d’aquesta forma d’actuació en decidir Rajoy, en un gest de inèdit llanço, la retirada de la reforma de la llei de l’avortament, assumpte en què sembla que el PP es va creure les seves pròpies mentides i s’ha adonat, pel amplíssim rebuig que ha concitat, que també la majoria del seu electorat, i fins i tot de les seves bases i dirigents, assumeix amb normalitat la llei de terminis. No li ha importat girar com una baldufa sobre els seus suposats principis, ni enfurir la seva ala més radical, a la qual tant ha mimat durant anys, a canvi de no perdre el suport d’aquest 75% del seu electorat, que segons les enquestes de Pedro Arriola, rebutjava la reforma.
No s’espera, però, aquesta valentia davant el problema català. Perquè les respostes necessàries resultarien igual d’rupturistes que en el cas de l’avortament, però més difícils d’entendre per als seus votants si no hi ha-i no està mediando- una tasca de pedagogia que moderi els brots d’anticatalanisme que el PP va sembrar durant la tramitació del Estatut. Queda, però, el dubte de saber si el que maniata a Rajoy és la dedicació i el risc que comporta una reforma de la Constitució, sobretot si no s’aconsegueixen els consensos suficients, o si els estrategs populars segueixen pensant que l’anticatalanisme encara els dóna vots a la resta d’Espanya.
