La cosa, com gairebé sempre, va començar a Catalunya, però ara ja és un fet a tot Espanya: la política virtual és viscuda molt més intensament que la real. Albert Rivera ja està dibuixant els pactes postelectorals de final d’any. La nova dreta ja negocia com serà la reforma de la Constitució. La suggestió de Ciutadans a tot Espanya ja és comparable a la que Pablo Iglesias suscitava fa uns mesos. Se’n recorden? Iglesias ja havia enterrat el pacte de la transició i proclamava la bona nova d’un nou procés constituent. Aquelles flames ja són gairebé cendra. Tot és canvi, tot és novetat. Però tot també és ràpid i volàtil com una fulla moguda pel vent. L’única cosa real és la lluita pel repartiment del poder en el context d’una gran fractura intergeneracional. Lluita entre els vells partits i els nous; i entre les generacions de jubilats, representades per Felipe González, prou satisfetes amb l’statu quo (prestacions, prejubilacions, Imserso…), i les noves generacions que reclamen un canvi a fons, perquè no volen encaminar-se fatalment a la incertesa: precarietat, inversió de la piràmide de l’edat i… deutes de les generacions precedents.
La famosa “desconnexió” catalana va ser l’exemple més avantguardista de la política virtual. Tan bon punt Artur Mas es va posar al capdavant del corrent gegantí que s’havia manifestat el 2012, una part de la societat catalana va començar a viure com si ja estigués separada d’Espanya. Això ha permès experimentar eufòries inèdites. Ara aquelles eufòries comencen a transformar-se en desengany i mal humor. Sembla que torna el català emprenyat: irritat de retrobar-se en aquell punt del qual fugia. Les dificultats de la desconnexió real són hercúlies i la musculatura del sobiranisme potser menys heroica del que es deia. El president Mas, des de Nova York, sostenia que les reticències europees a l’Estat català desapareixeran quan el procés sobiranista tiri endavant i “les coses es converteixin en reals”. Mas dóna per fet que hi ha un mecanisme, un interruptor, que permetrà a la fantasia convertir-se en “cosa real”. Se suposa que l’interruptor són les eleccions de setembre, però ¿què passarà si els tres partits plebiscitaristes (CDC, ERC i CUP) no conformen ni la majoria de 90 diputats que es necessita per reformar l’Estatut? És lògic que Mas no parli d’aquesta eventualitat: desanimaria els seus.
Mas ja no porta el timó. Navega com Ulisses entre Escil·la i Caribdis: lligat al pal de messana. No pot fer cas de les sirenes de la realitat, perquè si les escoltés, hauria de plegar. Ara bé: ¿si “les coses” no “es converteixen en reals”, hi ha algú, a Convergència, amb un pla B per a la ciutadania catalana? Segons M. Dolores García, si el líder alternatiu a Mas existeix, calla. Més ben dit: té obligació de callar, atès que només si és acceptat a les llistes al Parlament podrà liderar el nou camí de CDC. De manera que la clàssica mal·leabilitat de CiU persisteix, per bé que invisible. Convergència potser avança sigil·losament de la secessió de Mas a la successió de Mas.
