La recent sentència del Tribunal Constitucional sobre la declaració sobiranista del Parlament català marca un punt d’inflexió respecte a la interpretació jurídica del dret a decidir. D’una banda, distingeix el dret a l’autodeterminació del dret a decidir. El primer, no cap a la Constitució, però el segon admet una interpretació constitucional. D’altra banda, recorda la norma oportuna per dirimir un problema polític en democràcia: la negociació i el diàleg sense prejudicis. Com el propi Tribunal havia dit en altres ocasions, la Constitució no consagra una democràcia militant. Tot el que ella conté és susceptible de ser criticat i qüestionat sempre que es respectin els drets fonamentals i el principi democràtic. Serà difícil, doncs, seguir escudant-se en la Constitució per negar l’evidència: la manca de voluntat política, i no la Constitució, és el veritable escull de l’anomenat procés sobiranista.
De totes maneres, la sentència no s’articula en profunditat -tampoc era el seu comès en aquests moments- l’encaix constitucional d’una consulta com la prevista a Catalunya per al 9 de novembre. Potser és oportú, doncs, esbossar algunes de les línies que permetrien aquesta articulació. Versen sobre l’objecte, el subjecte i els procediments de la consulta.
Quan no hi ha una regla que contempli el supòsit concret, els juristes van als principis jurídics. I en aquest punt cal recordar que la identitat material de la Constitució la conformen tots els principis reconeguts i que cap d’ells és il·limitat. L’activitat interpretativa, llavors, passa per identificar els principis rellevants, per, tot seguit, establir una raonable ponderació entre ells.
Pel que fa a l’objecte de la consulta, el principi d’indissoluble unitat de la nació espanyola (art. 2), ha de ser ponderat amb el principi democràtic (art. 1.1) i amb una concreció del mateix: el dret fonamental a la participació política directa (art. 23.1). Fet això, cal sostenir que la Constitució no reconeix un dret d’autodeterminació (en aquest cas, venç el principi de indissolubilitat), però sí el dret dels catalans a participar en la decisió sobre el seu futur polític (aquí venç el principi democràtic).
Qui s’oposa a això últim, fa servir un argument que podem anomenar de la petrificació de la Constitució. La ponderació -es dirà- ja la va fer en el seu moment el constituent. No obstant això, aquesta forma d’interpretar perd poder de convicció a mesura que transcorre el temps des de la promulgació de la disposició objecte d’interpretació i és poc respectuosa amb la visió que puguin tenir les noves generacions. Gairebé quatre dècades després d’aprovada la Constitució, sembla més adequada una interpretació evolutiva, que faci que els preceptes s’interpretin segons el sentit que han adquirit a dia d’avui. Aquesta és una tècnica emprada àmpliament pels tribunals internacionals, especialment pel Tribunal Europeu de Dret Humans. El mateix TC també ha fet servir aquest tipus d’interpretació en la sentència en què es declara el matrimoni entre persones del mateix sexe ajustat a la Constitució. La lectura de la Constitució, diu el TC en aquest cas, s’ha de fer “a la llum dels problemes contemporanis, i de les exigències de la societat actual que ha de donar resposta a risc, en cas contrari, d’esdevenir lletra morta” .
L’evolució que afecta a l’abast del principi democràtic en aquests supòsits és clarament perceptible en el camí emprès per països democràtics i plurinacionals com Canadà i Regne Unit. Curiosament, la sentència més recent del TC cita a suport de les seves tesis el Dictamen de la Cort Suprema del Canadà, però ho fa d’una manera incompleta. Efectivament, s’hi nega que hi hagi un dret a l’autodeterminació, però no qüestiona la possibilitat que Quebec realitzi un referèndum (quan en el 1998 es pronuncia la Cort, ja han tingut lloc els referèndums de 1980 i de 1995). A més, s’expliciten els efectes del resultat: “Una majoria clara al Quebec a favor de la secessió, en resposta a una pregunta clara, conferiria al projecte de secessió una legitimitat democràtica que tots els altres participants en la Confederació tindrien l’obligació de reconèixer”. Com es compleix amb aquesta obligació? Negociant totes les parts de bona fe.
Però qui han de ser consultats, els catalans o els espanyols? Qui considera que han de ser els espanyols apel·la al principi segons el qual la sobirania resideix en el poble espanyol (art. 1.2). A aquesta posició es poden oposar, almenys, dos arguments, un simple i un altre més profund. El simple: si es tracta de conèixer la voluntat dels catalans, és de sentit comú que siguin ells els consultats. De fet, és el que ha succeït a la trentena de referèndums d’aquest estil convocats en diferents parts del món.
Però hi ha raons més profundes. Només cal imaginar que a Catalunya la totalitat del cos electoral voldria la independència. Aquest hipotètic 100% de catalans seguiria sent una minoria a Espanya. Per tant, sobre aquest punt capital de les seves vides en comunitat sempre estaria a expenses de la voluntat de la resta. Sembla evident que aquesta perpètua minoria no se sentiria res representada per una organització política que justifiqués aquesta situació. Però plantegem d’una altra manera: Com hauria de sentir-se en aquesta situació algú que pertanyi a la perpètua majoria? Podria seguir dient, com si no passés res, que viu en un Estat democràtic i liberal? No podria fer-ho, perquè la democràcia implica el principi de la majoria, però és contrària al domini de la majoria sobre la minoria, en aquest cas una minoria amb contorns territorials definits i amb llengua, cultura i institucions pròpies. El domini de la majoria perverteix la democràcia i s’oposa als principis que caracteritzen els Estats liberals (en el sentit d’oposats als Estats fonamentalistes): l’autonomia dels individus, la inviolabilitat de la persona i la dignitat humana.
Complir amb el primer, suposa ser sensible als plans de vida que cada persona lliurement hagi triat. Respectar el segon, per la seva banda, exigeix no instrumentalitzar a ningú en benefici exclusiu d’altres. El tercer demanda que l’Estat es prengui seriosament les manifestacions de voluntat dels ciutadans. Dit breument, si persones adultes creuen, per les raons que sigui, que és de la màxima importància per a elles decidir el futur polític col·lectiu, la seva voluntat ha de ser presa en consideració. En cas contrari, tindríem una minoria dominada permanentment o bé tractada amb un paternalisme injustificat. Aquests principis no són simple “filosofia”: estan reconeguts en la Constitució en els articles 9 i 10, i conformen la seva identitat material. El mateix TC ha sostingut en repetides ocasions que la dignitat i el lliure desenvolupament de la personalitat “han d’orientar a la plena efectivitat dels drets fonamentals” (i recordem que el de participació política directa és un dret fonamental).
Vol això dir que la resta dels ciutadans espanyols queda al marge d’aquest procés? No. La seva intervenció es pot articular a través del Parlament, en acceptar (s’entén que després d’algun tipus de negociació, com reconeix la sentència del TC) qualsevol de les sendes constitucionals que permeten articular jurídicament la consulta. Tant la via de l’article 92, com la del 150.2, passant per la Llei catalana 4/2010, preveuen aquesta intervenció, ja sigui proposant, delegant, transferint o autoritzant un referèndum.
Dimarts que ve a les Corts hi ha una oportunitat d’or per començar a encarrilar el procés que ha nascut en la societat catalana per la senda que la Constitució i el seu màxim intèrpret exigeixen. El que s’ha dit: voluntat política.
