Raimon Obiols: L’apunt del dia/273 (Amb el ressentiment es fan negocis)

Amb el ressentiment es fan negocis

2 de novembre de 2023

Que els anys del Procés han deixat un pòsit de ressentiments creuats és evident. A Catalunya, l’eslògan «Ni oblit ni perdó» encara sona de tant en tant i encara se’n poden comprar camisetes. Al conjunt d’Espanya s’han convocat  manifestacions contra l’amnistia on el mateix eslògan es repeteix, en castellà: «Ni olvido ni perdón». També se’n poden comprar camisetes. Que siguin comercialitzades per la mateixa empresa és simbòlic i significatiu. Amb el ressentiment es fan negocis, polítics i d’altra mena. 

Tot ressentiment és un sentiment negatiu, però no per això deixa de ser legítim. S’ha de respectar. Però quan en un país les rancúnies duren massa i arriben a dominar la lògica política, esdevenen tòxiques. Amb el ressentiment es consoliden tribus, que es fonamenten en les mateixes rancúnies. I el sentiment tribal uneix però també exclou: «si algun dels nostres no és prou rancuniós, és que es prepara a traïr»… En la política de la rancúnia domina la sospita, i la sospita genera noves divisions.

S’ha de fer el possible per superar el ressentiment. Les amnisties solen tenir aquesta raó de fons: girar pàgina, fer possible un nou començament.  

Convocar una manifestació contra l’amnistia, passi. Però quin sentit té sentit convocar-ne a desenes, si no és per un càlcul polític curt de vista? Els que les convoquen estimulen una divisió perillosa i difonen una concepció polititzada i vindicativa del dret.  Hi ha una cita de Robert Musil que val per aquesta mena de política: «En un famós manual de psiquiatria del segle passat es posava  com a exemple de notòria estupidesa que a la pregunta “Què és la justícia?” es respongués dient: “Que l’altre sigui castigat”».  

Quina és l’alternativa? El perdó? Seria demanar massa; sobretot perquè, vist com van anar les coses el 2017, hauria de significar perdonar i fer-se perdonar.  L’alternativa és el reconeixement i el respecte dels altres, per molt en contra que s’estigui de les seves idees.  L’alternativa és deixar en minoria als que usen el ressentiment com a carburant principal de les seves polítiques. 

P. S.- Qui n’estigui lliure que tiri la primera pedra, però si som sincers hem d’admetre que tots, en alguna ocasió, hem patit alguna síndrome de ressentiment. Una teràpia casolana és fer un exercici d’introspecció i autodiagnosi que ens permeti esbrinar en quina de les següents caselles ens hem col·locat, en un o altre moment:

Ressentiment: «Disgust, irritació, que hom sent per una ofensa, una burla, un engany, etc.» (Diec2); «Sentiment durador d’irritació provocat per una ofensa, una burla, un engany, etc. » (GDLC)

Rancúnia: «Sentiment inveterat d’odi, de malícia envers algú» (inveterat: «Fortament arrelat pel pas dels anys, pel costum») (Diec2, GDLC)

Rencor: «Resentimiento arraigado y tenaz» (RAE)

Resentimiento: «Acción y efecto de resentirse» (RAE). Resentirse: «Tener sentimiento, pesar o enojo por algo» (RAE)

Resentimiento: «Sentimiento penoso y contenido del que se cree maltratado, acompañado de enemistad u hostilidad hacia los que cree culpables del mal trato» (Maria Moliner)

… Si no encaixem exactament en cap d’aquestes síndromes, es pot recórrer a les definicions franceses, que afinen més, amb una matisada diferència  entre rancoeur i rancune:

Rancoeur: «Ressentiment tenace que l’on garde à la suite d’une déception, d’une injustice» («Ressentiment tenaç que guardem per una decepció, una injustícia») (Larousse)

Rancune: «Sentiment d’animosité durable et caché, souvent accompagné du désir de se venger, que quelqu’un porte à quelqu’un d’autre dont il estime avoir eu à se plaindre» («Sentiment d’animositat durador i ocult, sovint acompanyat del desig de venjar-se, que hom manté cap a algú de qui creu que ha tingut motius de queixar-se») (Larousse)