Joan Ignasi Elena: Un canvi que ja no pot esperar més

Fa tot just ara un any, escoltava al nostre primer secretari en ple debat precongressual, parlar del  “convenciment  que els quatre candidats que optem a la primera secretaria i la immensa majoria dels militants del PSC estem d’acord amb una gran part del  diagnòstic de la situació i del rumb que cal seguir per posar el partit al dia”. Era un rumb de canvis en profunditat, d’una nova concepció del partit,  de noves actituds,  de més participació i més relació amb els ciutadans. D’una nova cultura organitzativa. De més deliberació col·lectiva. Insisteixo, ho deia el Pere i la coincidència era evident.

Jo també ho creia, com creia que els canvis havien de ser de tal profunditat que gairebé seria impossible acabar-los en tres dies de congrés. I també en això vaig coincidir amb el Pere: era una bona ocasió per iniciar-los. Vam concloure que podíem sortir del 12è congrés amb l’orgull d’haver fet un gran Congrés, el Congrés del nou PSC.

Però companys, companyes, ja ha passat un any. I tot i que, com atenuant, el calendari electoral i els esdeveniments ens han estat adversos, no sé si el balanç d’aquest procés encetat fa ara un any és satisfactori. Ho poso a la vostra consideració. Jo, particularment, tinc la sensació que ha estat un procés amb ombres que ens podríem haver estalviat.

Perquè tot just ara fa un any apostàvem per elaborar una política que conreés i abonés el debat intern, respectant la discrepància, el dubte i la discussió dins dels partits, i que d’això en féssim bandera; hem de ser el partit del debat obert, i fer-ho sense cap tipus de complex.  Apostàvem per una política en la qual es promocionés el pensament i s’incentivés la creació d’opinió; pensar i dir el que es pensa, i no allò que l’altre vol sentir. Un partit, resava la resolució d’organització del 12è congrés, en què de la llibertat d’expressió se’n fes el principi fonamental de l’organització.

Tornàvem a coincidir. Plena coincidència amb un dels meus cavalls de batalla precongressuals: la qualitat democràtica, les noves formes de fer política…. Estàvem assentant les bases del Nou PSC, que en el fons era el PSC dels seus reptes fundacionals.

Recuperàvem , doncs,  la tradició del partit dissenyat entre d’altres per en Reventós, Pallach, Obiols, Molas, Maragall, Ernest Lluch. Recuperàvem el partit a on se sentien còmodes Marta Mata i Ma Aurèlia Capmany. Aquests principis , aquests documents, aquests compromisos no necessitaven  de notari. Se’m van  assegurar i vaig acceptar entrar en una executiva de síntesi. Confiava en les persones i en aquests compromisos.

Però ha passat un any. I ara parlem de reconstrucció del partit. Tornem a coincidir però insisteixo, ha passat un any i molts dels nostres compromisos, primàries, deliberacions més col·lectives, més col·legiades, menys penalització del debat obert, continuen en bona part essent un repte.

No podem menystenir  els darrers  i dolentíssims resultats electorals a Catalunya i sobretot a la ciutat de Barcelona. Fer-ho  constituiria un acte d’irresponsabilitat. En 1984, Raimon Obiols obtenia més del 30 % dels vots. En 1999 Pasqual Maragall obtenia 52 diputats. Ara  estem en 20 escons i poc més del 14% dels vots. D’aquí les coincidències. Però també les urgències en actuar, en marcar un full de ruta, amb un calendari, amb propostes concretes per tal que de les resolucions congressuals passem a l’acció. Per ser creïbles.

De tots és conegut que jo he demanat un congrés extraordinari. Sinó se’m convenç del contrari, d’una fórmula millor, continuo pensant que se’ns fa necessari un congrés per aturar hemorràgies. Vaig dir que la prioritat ara no són les persones.

I no accepto que com a única resposta es digui que fer congressos sigui quelcom endogàmic. Potser aquest és el problema, que hem fet massa dels congressos espais per parlar de nosaltres, però aquest partit ha fet congressos d’esperança pel nostre País. Parlàvem en el Congrés fundacional ‘d’un congrés per un partit’ i ‘d’un Partit per un País?.

Un Congrés de nou inici, d’arrencada d’una nova il·lusió, de construcció d’un instrument útil pel País que somiàvem i que en bona part hem fet entre tots però amb la imprescindible participació del nostre estimat PSC.

I tornem a necessitar aquest nou inici. Al menys ara. Ara necessitem projectes compartits, clars, sense ziga-zagues. Un projecte clar, nítidament d’esquerres, amb el dret a decidir com a punt de trobada de tota l’esquerra i el radicalisme democràtic que la societat reclama. I conscients de la nostra situació que ja no és la mateixa que la de l’anterior legislatura. Amb actituds creïbles, obertes, coherents, que sumin i no restin. I deliberacions més col·lectives.

Independentment d’entrar en el debat de la idoneïtat de les persones resulta com a mínim sorprenent que de la constitució de la direcció del nou grup ens assabentem per la premsa, que no s’hagin posat en coneixement, ni de l’executiva ni del propi secretariat. No m’ha agradat aquest episodi. Gens.

I companyes, companys, les coincidències continuaran perquè tots els que estem aquí

volem la Catalunya de tots, la del ‘som i serem un sol poble’. Però també una Catalunya de justícia social per que quan parlem del federalisme, i sóc conscient de la dificultat de fer pedagogia amb el mot, és la nostra música i sabeu que la música és un idioma molt difícil de traduir, no parlem únicament d’ organitzar-nos territorialment. Ens referim sobretot, a la necessitat de federar permanentment, com sovint diu en Raimon Obiols , els ciutadans i ciutadanes de Catalunya en  un sol poble, cohesionat, lliure i socialment just.

Però segurament també necessitem federar-nos dins del mateix  PSC. Des de la unió, la unió que neix de la llibertat d’un projecte compartit, no la unió de l’uniformisme. Estic compromès en aquesta unitat dels socialistes. Més enllà de si un està o no a la direcció. Ho estic perquè estic i estem compromesos en la unitat de l’esquerra per la qual la tradició socialista és peça fonamental.

El que no saben els nostres adversaris ideològics és que si en alguna cosa som eficients els socialistes és en abordar nous inicis i més enllà de noms, de persones, nous inicis que neixen de la nostra magnífica tradició, del record de la nostra gent, el Joan, la Marta, Pep Jai, Andreu Abelló, l’Ernest, Maria Aurèlia i tants altres com Luís Maria. De la força de les nostres idees al servei del nostre poble.

I pensant en els molts militants que per la situació que vivim, estan esperant un canvi per reafirmar el seu compromís en el nostre projecte.

És amb aquestes divises i amb la mirada posada amb la gent del nostre país que ho passa malament que hem d’actuar. Per ells hem de canviar. Per ser-los útils i aquest canvi ja no pot esperar.