Entrevista a Axel Honneth: “Per canviar alguna cosa, calen partits europeus”

Les idees més importants sobre la llibertat que tenim avui van ser inventades molt abans. El que potser no tenim és una comprensió completa de la llibertat. En tenim algunes idees sobre les aplicacions, però no la plena noció. Els grans conceptes moderns de llibertat ja eren aquí al segle XIX. Tot el que ha vingut després han estat nous reptes, noves formes d’aplicació i vies d’entendre-la.

Hi ha hagut un progrés, però s’ha focalitzat en una millor comprensió de les implicacions de les promeses de llibertat. Per exemple, el procés d’aplicació de drets legals creix en termes d’inclusió, per incloure més grups de ciutadans, i en termes d’especialització. Ara tenim drets especials per a les cultures minoritàries, per a les diferents generacions, etc.

Els perills que veig són els que amenacen la llibertat social, aquell tipus de llibertat que no es pot aconseguir sol, sinó de manera col·lectiva, actuant tots junts o els uns per als altres. Hi ha una tendència avui en la nostra societat a ignorar o oblidar la importància de la llibertat col·lectiva. Segurament perquè tendim a interpretar la nostra vida quotidiana sobretot i només en termes positius o negatius. Per exemple, tendim a subestimar que el mercat originàriament estava fet per ser una institució social. El mercat era reconegut com una institució en què tothom participava i podia satisfer de manera igual les seves necessitats i desitjos. Avui la concepció és del tot diferent. Avui el mercat és l’epicentre d’una competició dels interessos privats. Està en risc la correcta comprensió de certes institucions, a causa de la por de la llibertat social. I això també posa en risc les relacions personals. Tendim a entendre les relacions amb els altres, d’amistat o d’amor, en termes de llibertat negativa. Hem perdut capacitat d’apreciar una experiència concreta i connectar-nos-hi.

Tenim un mercat radicalment desregulat, sobretot en el sector financer, que està fora de control. S’ha oblidat la funció primigènia d’aquest mercat financer. Hem perdut la idea per la qual era bo. Ara és allà només per als interessos d’alguns especuladors, i la societat en depèn. Per tant, no podem entendre aquest mercat com una institució que garanteixi la llibertat social, el veiem com una institució al servei dels interessos privats.

La veritable qüestió és com els governs polítics poden tornar a guanyar poder per sobre dels mercats financers. L’han de tornar a guanyar. El 90% de la població i fins i tot les elits polítiques hi estan d’acord. Encara que no sóc especialista econòmic, crec que hi ha d’haver instruments polítics per ser més independent del mercat financer, com l’increment dels impostos perquè l’Estat tingui més diners, un control polític de l’especulació financera i invertir en sectors productius per estimular l’economia.

Crec que no és simple populisme, estan prenent una dimensió real. La situació d’un atur tan alt és molt arriscada i molt negativa per a la població, i òbviament la gent de Grècia ha viscut de manera molt directa les polítiques d’austeritat. Està començant a emergir seriosament el patiment i el cansament de la població i l’intent d’articular tot això. A Grècia hi ha hagut una violació de la dignitat d’una societat democràtica. S’ha sentit tractada pels membres de la Unió Europea com un nen dolent. Això és una devaluació de la població. Tot plegat incrementa les ganes d’un canvi a Europa, i Alemanya hauria de reaccionar. Merkel ha de veure que les polítiques que ha impulsat estan resultant hostils per a molts membres de la Unió Europea. No puc jutjar Podem, perquè no conec exactament quina relació estableix amb la Unió Europea.

És molt aviat per jutjar-ho. Primer de tot, jo no crec en els partits nacionals, en el moviment que neixi o surti només d’un estat nacional. Hem d’aconseguir una solució per al futur i penso que necessitem partits europeus, un moviment europeu.

Jo no sóc pessimista sobre això. És difícil, segur. Pressuposa alguna cosa que no tenim, almenys en els fòrums públics europeus. Hauríem de començar per implantar-ho als nostres països. Per fer-ho cal un cert realisme en relació amb la llengua i acceptar que l’anglès és la llengua vehicular, la dominant, en la qual ens podríem comunicar tots. Això seria una precondició per construir alguna cosa comuna, democràtica. Els països integrants tindrien les seves diferents llengües de cultura, però necessitem una llengua a Europa. També serien necessaris diaris i televisions transnacionals, en anglès. La meva esperança és que es desenvolupin aquests canvis en els estaments públics de cada país i aleshores es puguin crear també els moviments europeus i de partits, no centrats o no lluitant només en un país concret. Els estats nacionals delimiten el marge de maniobra dels partits, que no són l’eina definitiva de canvi. El seu poder és molt limitat. Necessitem la companyia d’altres partits i moviments per arribar a ser més forts, per canviar alguna cosa a Europa, per canviar l’agenda política.

És un moment de moltes paradoxes, a causa dels esdeveniments dels últims tres o quatre anys. En lloc d’incrementar la cohesió de la Unió Europea han portat cap a una certa renacionalització. Ara els atacs a França podrien portar el revifament d’un esperit europeu, però em sembla que porten l’efecte de reinventar la nació francesa. L’objectiu hauria de ser limitar els estats per, en canvi, desenvolupar les estructures supranacionals. Ara bé, el que està passant és que les mesures van en direcció contrària, cap a una renacionalització d’Europa. Hi ha l’exemple d’Anglaterra, que és molt clar. Ara ho veus a França o fins i tot a Grècia. És un moment molt arriscat. Els governs d’Europa han de fer tot el que estigui al seu abast per evitar la reinvenció dels nacionalismes. Això vol dir prendre mesures. La població dels diversos països ha de tenir la impressió que tots són membres iguals de la Unió Europea. Amb els atacs a França, la manifestació amb diversos mandataris europeus demostrava que França no estava sola. Hem d’anar més cap a aquesta direcció. També cap a polítiques econòmiques de respecte, no d’imposició, que acaben tenint l’efecte contrari, de descomposició d’Europa.

Em sembla que hi va haver un error del president francès, de tractar els atacs com una qüestió nacional. Hollande va dir que era un atac al cor de la nació. Hauria estat millor dir que era un atac a les nostres regles, a les regles europees. Perquè Europa té una regulació sobre la llibertat d’expressió. Segurament Hollande hi va veure una oportunitat per recosir la República contra el dolor. Però és un moviment perillós, perquè França és un d’aquests estats en què les forces de la renacionalització i les forces de la disgregació de la nació són més iguals.

No, em sembla que a Europa s’és prou conscient de la importància dels drets civils i les llibertats, i crec que tindrem més precaució sobre quins instruments utilitzar en la lluita contra el terror. Espero que els nostres serveis secrets estiguin més sota control i que els nostres polítics estiguin més interessats a garantir els drets, les llibertats civils.

Jo no tinc gaires simpaties envers la creació d’un nou estat nacional. En aquest moment, crec que és necessari desconstruir les estructures nacionals. De cara al futur, caldrà una altra mena d’unitat política. Per exemple, en un nivell més regional o democràtic. Cal afinar les eines institucionals més en el sentit d’una nova configuració de les unions a Europa. El poder de les nacions estat serà limitat, i el poder polític d’altres unions a Europa s’incrementarà. Crec que Catalunya pot trobar un lloc aquí i pot ser una solució millor que la formació d’un estat nacional en un moment en què Europa hauria d’escollir la via de desconstruir els estats.

Entrevista d’Anna Ballbona per a El Punt Avui